El TNC proposa una nova versió de “Terra baixa” amb aroma de thriller

Una de les principals missions dels teatres públics és assegurar la conservació i divulgació dels grans clàssics de la dramatúrgia pròpia i el Teatre Nacional de Catalunya ha volgut ser fidel a aquesta funció amb la presentació dins de la seva temporada d'un dels grans textos del teatre d'autoria catalana: Terra Baixa d'Àngel Guimerà.

No és afany fàcil fer que els drames del segle XIX siguin digeribles per un públic els esquemes mentals del qual són molt diferents dels de fa gairebé dos segles i per tant cal que, a l'hora d'escollir un text per convertir-lo en un espectacle comprensible per l'espectador actual, sigui prudent utilitzar la imaginació, cosa que no eximeix que això sigui perfectament compatible amb el respecte obligat a l'esperit i, sobretot, a la bellesa del llenguatge utilitzat per l'autor. Aquesta dificultosa tasca ha estat assumida per Pablo Levy, que a més ha col·laborat conjuntament amb la directora del muntatge, Carme Portaceli, a la dramatúrgia.

L'hàbil argúcia utilitzada per a això ha consistit per una banda a resituar cronològicament el drama en el període de les violentes lluites socials de l'Espanya de principis de finals del XIX i principis del XX amb l'emergència de l'anarquisme i de la violenta repressió exercida des del poder. Un context molt adequat per situar l?enfrontament sentimental entre els dos personatges centrals del drama, Sebastià i Manelic, per l?amor de Marta com una forma d?expressió de la lluita de classes. D'aquesta manera, allò que va ser en els seus orígens un drama rural propi del teatre del romanticisme es converteix en una manifestació de la lluita de classes del treballador oprimit contra el capitalista opressor. D'altra banda, però, Levy ha amanit l'eix narratiu amb un aire de thriller en què el punt de partida se situa en el quefer periodístic i policial que té com a objecte l'esclariment d'un crim.

La immensitat de la caixa escènica de la sala gran del TNC ha estat utilitzada en la seva espectacular nuesa. Hi ha pocs elements escenogràfics, encara que sí una utilització enginyosa i reiterada de la luminotècnia (en particular, de la graella de focus de la tramoia) Pel que fa a la interpretació, Portaceli ha aconseguit moure els deu intèrprets amb facilitat, fent que diguin el text amb propietat i riquesa de matisos i movent-los en alguns moments de forma coral i gairebé diria que coreogràfica, com els titelles d'una farsa, així com afegint-hi algunes peces musicals, amb un resultat de notable dignitat. Això sí, el drama de diversos actes es converteix en una funció sense solució de continuïtat que dura dues hores i quart que, contemplat des dels parvos espais entre butaques de la sala, exigeix un esforç sacrificat d'adaptabilitat per part de l'espectador.