“L'adversari”, un drama real novel·lat per Emmanuel Carrère i teatralitzat entre murmuris (Romea)

Una classificació formal dels gèneres literaris sol distingir entre obres de ficció i obres de no-ficció. Cal preguntar-se si aquesta dicotomia és real perquè és lícit dubtar fins a quin punt l'assagista o l'investigador no utilitzen adequadament i racionalment la seva imaginació i fins on el narrador no fa ús de la seva pròpia experiència personal o d'alguns fets i circumstàncies que ha viscut o conegut . Es pot recordar en aquest segon supòsit l'exemple de Truman Capote, que va convertir el relat periodístic en crònica novel·lada a “A sang freda” i el mateix cal dir de l'escriptor francès Emmanuel Carrère, que va fer una tasca anàloga en algunes de les seves obres, com ara va ser el cas concret de “L'adversari”. Un relat puntual del que va passar realment el 1993 quan un personatge, amb tota seguretat trastornat, que es deia Jean-Claude Romand va ocultar la seva vida real, sense tot interès i ambició, a la seva pròpia família i va crear una ficció de tal calibre que li va portar a buscar en la mort dels qui l'envoltaven i en la seva pròpia l'alliberament d'aquell univers fictici. Amb la particularitat, gens infreqüent en aquests casos, que l'assassí va fallar quan del que intentava era suïcidar-se.

Al voltant d'aquest succés real Carrère va elaborar un text literari que ha adquirit un prestigi justificat i que va ser convertit en pel·lícula per Nicole García el 2002. Marc Artigau, Cristina Genebat i Jorge Manrique l'han traduït al català i adaptat al teatre en un muntatge que ha dirigit aquest darrer i que s'ha presentat al teatre Romea amb el títol de “L'adversari”.

La multiplicitat de personatges i d'escenaris en què es desenvolupa la vida fictícia del protagonista, que adquireixen plena expressió en el llenguatge cinematogràfic, han estat reduïts en aquesta versió teatral a un únic espai escènic on només es mouen dos actors: Carles Martínez, el fals doctor que assassina la seva família i Pere Arquillué, a qui correspon la difícil feina de desdoblar-se una vegada i una altra en diferents identitats per donar la rèplica al protagonista en cada situació. L'espectador ha d'imaginar cadascun dels escenaris on discorre l'acció mitjançant el simple moviment d'un tresillo amb rodes i alguns mobles de saló complementaris sobre el qual s'asseuen, es fiquen al llit o mouen els dos intèrprets, així com en la utilització d'alguns elements audiovisuals.

Arquillué i Martínez no han tingut una tasca fàcil. El primer, per la caracterització obligada que ha de fer de cada personatge segons el moment concret de l'acció dramàtica, sense canviar de vestimenta, ni d'aspecte extern; el segon, perquè ha de donar vida a un personatge desequilibrat que ha estat durant tots la seva vida intèrpret tot fa pensar que convincent d'una ficció capaç d'enganyar els seus més propers. Val a dir que tant l'un com l'altre surten molt ben lliurats amb una execució magistral dels seus respectius rols en què saben posar a cada moment les dosis necessàries d'emoció, cruesa, insensibilitat o penediment.

Aquesta interpretació queda, tanmateix, tempesta per una dicció imposada o només tolerat pel director? de to extraordinàriament baix, especialment en el cas de Martínez/Romand quan expressa els seus sentiments més profunds i ho fa d'esquena al públic, de manera que resulta gairebé inintel·ligible el seu discurs. En el cas d'Arquillué, se'l sent millor, encara que no sempre per descomptat. I ho diu un espectador de la cinquena fila, què no deu haver pensat el que es va asseure en una localitat del segon amfiteatre del Romea!

És veritat que ja no són tan freqüents aquelles sales teatrals immenses que obligaven els artistes a interpretar els seus papers a crits, però en tot cas cal exigir que allò que diuen sigui correctament escoltat des de qualsevol punt de la sala. Un consell a directors. A l'assaig general, col·loqueu-vos a l'última fila del pati de butaques. O si hi ha antiteatre, al més elevat. Així, podran valorar la intel·ligibilitat del que es diu sobre l'escenari. No estarà de més que tinguin molt present allò que va dir un altre director il·lustre anomenat Luis Escobar: que els espectadors de l'última fila o amfiteatre també paguen la seva entrada i tenen dret a entendre-la perfectament.