Acosta Danza va presentar “Spectrum” a La FACT de Terrassa

Tot i que en general totes les actuacions programades a la temporada de dansa de la FACT de Terrassa compten amb una nodrida assistència de públic, la presència d'Acosta Danza el darrer cap de setmana va despertar màxima expectació amb l'aforament de la sala ple fins a la bandera. Va ser sens dubte la resposta a la llegenda inherent al cognom de l'esmentat ballarí cubà que va protagonitzar fa pocs anys un film en què es relatava una vida apassionant que trencava alguns esquemes punt menys que inamovibles. Perquè Acosta, que és negre, es va sentir vocacionalment dedicat des de molt nen a la dansa, una activitat artística que en el seu vessant clàssic semblava reservat, sense que res, ni ningú ho hagués establert mai, als ballarins de color blanc, cosa que ha fet fins i tot evident al Ballet Nacional de Cuba d'Alicia Alonso en què gairebé mai no hi va haver artistes de color i això malgrat la policromia del paisatge humà de la més gran de les Antilles. Acosta va aconseguir trencar aquest absurd tabú en consagrar-se com a primer ballarí de raça negra del Royal Ballet de Londres. També va superar un altre arbitrari i fal·laç estereotip, quina és la hipòtesi que la dansa clàssica constitueix una activitat impròpia dels homes heters. El geni de l'artista havaner va fer fallida totes aquestes fronteres i va poder demostrar, no sense dificultats, la seva vàlua a escala internacional. Superat el mig segle i retirat de l'execució directa, ha continuat el magisteri amb la creació d'una companyia pròpia que és la que vam veure a Terrassa.

L'espectacle va estar format per cinc coreografies, tres corals i la resta, passos a dos, un d'ells més assilvestrat i l'altre de to rotundament romàntic. Totes i cadascuna de les peces van acreditar amb una clara claredat l'excel·lent formació dels ballarins d'Acosta Danza, el domini de la flexibilitat de la qual és capaç el cos humà resulta estremidorament sorprenent. És evident que tot això es basa en una excel·lent formació clàssica, encara que cap de les obres presentades respongués a l'esquema del ballet d'aquest tenor, sinó que totes respiraren un estil indiscutiblement contemporani i l'últim, “De punta a cap”, una aroma inequívocament antiplans.

Hi va haver dues coses que ens van cridar l'atenció: cap de les coreografies va estar signada per Carlos Acosta (una d'elles, la primera, per cert excel·lent, ho va ser per Goyo Montero, coreògraf resident) Per això es pot suposar que l'estil del ballarí cubà estigués més en l'essència formativa i en l'esperit dansari dels components de la companyia que no pas en les peces ballades. A més, tampoc no vam tenir constància que hagués acompanyat la seva formació a Terrassa, cosa que segurament el públic hauria desitjat. I la segona nota que ens va sorprendre va ser l'absència dels noms del repartiment de la companyia als programes de mà. Bé està indicar qui va ser el responsable de la il·luminació (molt important en el cas de “Al voltant no hi ha res”), i fins i tot dels dissenyadors del vestidor (en algunes peces, mínim, per la qual cosa el seu treball va haver de ser parvo) i fins i tot dels assistents de muntatge, però els artistes mereixen que se'n recordi el nom, ja que ells són, en definitiva, els protagonistes de la funció. Sentim, doncs, no poder ressenyar ni tan sols els noms de les dues parelles protagonistes de les actuacions esmentades a dues que van demostrar una excelsitud digna de la màxima admiració.