“Harakiri”: un espectacle sobre el suïcidi que combina diversos llenguatges

El teatre no és només un espectacle destinat a cobrir satisfactòriament el temps de lleure; és, a més, una magnífica eina per al tractament de qüestions fonamentals que troben en la tècnica dramatúrgica una forma d'expressió excel·lent. Per això, juntament amb un teatre exclusivament banal i la finalitat del qual és l'entreteniment, n'hi ha un altre que a més convida a pensar i això sense deixar de banda l'aspecte lúdic de la funció, com passa a “Harakiri”, un text dramàtic de la burgalesa María Velasco que presenta Les Impuxibles al teatre Condal.

Els responsables d'aquesta companyia diuen que treballen “la barreja de llenguatges". Una cerca que fusiona música i moviment amb altres disciplines escèniques, una investigació que no s'acaba i que ens ha conduït cap a la construcció d'un llenguatge propi. Per això seguim apostant per la cooperació i les aliances entre creadors i universos per descobrir noves formes de creació i poder portar més enllà la nostra feina”. I, en efecte, l'espectador pot descobrir no sense cap sorpresa que “Harakiri” juga amb tots aquests llenguatges. Inicialment, amb el del silenci, que produeix un momentani desconcert en el respectable, però que ràpidament es transforma en una articulada successió d'altres llenguatges, entre els quals s'explica, sens dubte, la paraula, la música- tant en la seva expressió sonora com en una altra gràfica ja que es defineix com un espectacle adequat per a persones amb problemes d'audició- i, sobretot, amb l'exercici corporal que barreja elements propis de la dansa i el break amb algunes tècniques pròpies de l'art circense.

I tot això per què? Doncs bé, per embastar una reflexió al voltant del suïcidi, que, segons sembla, és la primera causa de mort no natural a la nostra societat. L'autora ho fa a través del dolor d'un fill que ha perdut la seva mare i es pregunta si aquest dolor seria un altre si hagués mort de qualsevol altra manera. I és que, encara que la violència, el desencís i el malestar impregnin la nostra societat, el suïcidi continua sent un tabú, i el sentiment de culpa continua pesant com una llosa sobre les supervivents. El silenci també ens impedeix preguntar-nos pels aspectes polítics i socials del suïcidi més enllà del dolor immediat: dir que una persona no es pot suïcidar és com dir que la seva vida no li pertany. I si us pertany, com hem d'entendre el suïcidi? Com una decisió personal? Com una deserció? Com una condemna social o com un acte de llibertat?”. Un eix narratiu que queda més clarament demostrat en els fragments textuals de l'obra que no pas dits i, alhora, projectats en pantalla.

Tot plegat fa que “Harakiri” sigui, per sobre de tot, un espectacle molt visual que no deixa de sorprendre agradablement. Una sorpresa extensible al fet que algú ha decidit la necessitat que un text escrit en castellà sigui traduït al català com si per aquests pagaments no fóssim capaços d'entendre'l. Un cop més ens hem de preguntar la raó que bé pot ser beneficiar un traductor perquè aspiri a una quota dels drets d'autor, oa la companyia i/o empresa perquè estimi una subvenció. Velai!