“La discreta enamorada”: el retorn de Lope de Vega i Lluis Homar a Barcelona (Romea)

Amb Lluis Homar ha vingut a Barcelona la Jove Companyia Nacional de Teatre Clàssic que dirigeix des de fa quatre anys. I del braç de Homar, Lope de Vega i la seva comèdia “La discreta enamorada” en què el Fènix dels enginys ens mostra que el teatre clàssic pot ser tan divertit o més que qualsevol obra de creació contemporània.

Arribem al Romea i ens emportem grata sorpresa de comprovar que el pati de butaques és ple fins a la bandera. Bé! Això vol dir que els espectadors no només són capaços de mobilitzar-se per veure comèdies banals i malparlades, sinó que també saben apreciar la gràcia d'una versificació imaginativa feta en un llenguatge culte i en un castellà impol·lut dit per actors i actrius joves però amb una excel·lent formació. Encara falten uns minuts per a l'inici de la funció i observem com passegen per l'escenari els intèrprets mentre parlen entre ells, es dediquen a afinar un instrument oa col·locar al seu lloc algun dels elements de l'ambientació que hauran d'anar canviant de posició segons es vagi desenvolupant l'obra. Tots van caracteritzats amb allò que anomenaríem un vestuari d'estil fusió entre el que seria propi de l'època de l'obra i l'actual.

Arriba el moment d'apagar els llums de la sala i aleshores comença a sonar la música! Però aquesta no és una obra en vers? En efecte, però, Homar ha volgut donar-li no només un to, un context i una dramatúrgia imaginativa, trencadora, capaç de seduir un públic poc acostumat a sentir els textos versificats del segle XVII. També, a la seva manera, s'ha permès seguir la pauta del que fa vuitanta anys ja es van aventurar a fer Federico Romero i Guillermo Fernández Shaw quan, inspirant-se en aquesta mateixa comèdia de Lope, van escriure un llibret que va musicar Amadeu Vives i es va convertir en una de les obres més emblemàtiques del teatre líric espanyol: “Doña Francisquita”.

Jo no sé què hauria pogut dir Lope si hagués presenciat aquesta funció des de les bambolines. O Alejandro Ulloa, aquell actor establert a Barcelona que va ser durant molts anys el paradigma del teatre clàssic i, amb rostre petri, “deia el vers” de manera impecable. O Amadeu Vives, si hagués pogut sentir les músiques d'aquesta nova versió de “La discreta enamorada”, tan diferents de les seves per a la sarsuela que hem esmentat. Crec que no m'equivoco si imagino que, amb tota seguretat, tots tres, cadascun a la seva manera, haguessin coincidit a dir que Homar ha estat inspirat per la gràcia ja que ha aconseguit que una comèdia d'embolics amorosos del Madrid del segle XVII es gaudiu com una obra fresca, divertida, capaç de mantenir fèrriament asseguts a la butaca durant dues llargues hores als espectadors mentre sobre l'escenari es desenvolupa un moviment escènic -amb gairebé dues desenes d'actors i actrius, un d'ells el mateix director barceloní- que sembla anàrquic, però que està enfilat al mil·límetre.

Vam estar al Romea una tarda de diumenge i en una funció convencional. No era, per tant, l'habitual públic d'estrena obligada a agrair la invitació amb aplaudiments cortesos, sinó el que n'ha pagat l'entrada i en pot exigir. No va tenir dubtes: quan va acabar la representació es va posar dreta i va aplaudir durant interminables minuts amb veritable entusiasme. Lope i Homar havien triomfat.