“El joc de la veritat”, un vodevil sobre amistat i infidelitat en les relacions de parella (Teatro Gaudí)

Tant la literatura com el teatre són gots comunicants i el fet d'un autor begui o s'inspiri en un altre no és gens infreqüent. S'ha dit fins i tot que els escriptors són tributaris dels llibres que han llegit i caldria dir el mateix dels autors dramàtics, que ho són la de les obres que han vist o coneixen. Per això Miquel Murga no té cap inconvenient a reconèixer que, a l'hora d'escriure “El joc de la veritat”, es va inspirar en el concepte de veritat i mentida sobre el qual va escriure Florian Zeller, un dels autors francesos, amb Yasmina Reza , més llegits o representats. I ho ha fet per engegar una comèdia d'embolic, gairebé un vodevil, perquè segueix les pautes que identifiquen aquest gènere considerat menor però que tanta acceptació va tenir als escenaris barcelonins del segle anterior, i del qual va ser intèrpret celebrat Josep Santpere, el pare de Mary Santpere, els passeigs per l'escenari dels quals en calçotets llargs recorden les cròniques del seu temps. De la mateixa manera que més tard jo mateix vaig poder comprovar la desimboltura amb què es movia davant del públic en obres d'aquest tipus una Josefina Güell vestida amb la roba interior succinta que li permetia la censura.

Murga diu que “aquest joc de la veritat va néixer a partir dels conceptes de veritat i mentida utilitzats per Zeller en algunes de les seves comèdies, perquè si bé és cert que aquest autor carrega tota la força i responsabilitat d'aquests conceptes en un sol personatge, en la meva proposta reparteixo l'embolic entre tots ells per constatar com cadascú va trobant sortida, a la seva manera, a les seves pròpies mentides… o veritats sense adonar-se gairebé de fins on arriba la «tragèdia» de la seva realitat” .

En la posada en escena d'“El joc de la veritat” que el mateix Murga ha dirigit al teatre Gaudí no hi ha portes per les quals els protagonistes puguin entrar i sortir per donar pàbul als embolics amorosos -com era preceptiu als vodevils canònics - i en realitat tampoc no són necessàries perquè hi ha forets que compleixen aquesta funció ia més l'espai escènic central permet jugar amb la concatenació successiva d'escenes en situacions diferents.

No cal dir res més per col·legir que “El joc de la veritat” és, a més, una comèdia “de parelles” per la qual cosa el seu repartiment no excedeix de quatre personatges que interpreten Octavi Pujades, Miriam Tortosa, Roger Cantos i Cristina Dilla. Ho fan amb el ritme propi d'una obra d'aquest tenor, cosa que exigeix un moviment escènic summament dinàmic, un canvi constant de situació i d'actituds, i... un repetit procés de vestir-se o desvestir-se, aparèixer en gaiumbs -ells- o llenceria fina -elles-, ficar-se al llit amb algú -el llit de matrimoni és un element indispensable a l'escenografia- o tractar de buscar la manera d'amagar una situació compromesa. Un ritme endimoniat però que mantenen molt sostingudament i que fa que “El joc de la veritat” sigui una obra molt divertida. Que passi o no la història del teatre és una altra qüestió, en realitat irrellevant.