Joan Carreras dicta una lliçó d'art dramàtic amb “Història d'un senglar”

Gabriel Calderón és un dramaturg uruguaià que coneix per ciència pròpia els racons, intersticis i anfractuositats del món del teatre i basant-se, amb tota seguretat, en aquesta experiència, va escriure un monòleg que, traduït al català amb el títol “Història d'un senglar ”, s'ha presentat a la sala Villarroel.

Calderón -quin cognom tan adequat per a un autor teatral, valga'm Déu!- fabula sobre la reacció que suscita en un actor mediocre l'encàrrec de protagonitzar un drama de Shakespeare, concretament “Ricard III”, cosa que suposa una cosa semblant al fet que li hagués tocat la loteria. Enardit per la comanda i lliurat amb apassionament a ella, no pot evitar deixar de traslluir tots els traumes i inseguretats que li provoca i que es manifesten en forma de supèrbia, envaniment i menyspreu dels qui l'envolten, així com amb una aparent superioritat amb la que amaga les seves pròpies febleses. Tot això expressat de manera que Calderón llisca en boca del personatge una visió àcida i immisericorde de l'univers humà dedicat a semblants menesters.

Joan Carreras, amb llarga experiència actoral, és l'intèrpret d'aquesta peça l'execució de la qual constitueix un repte absolut. No només perquè és un monòleg, que és la veritable “prova del cotó” per a qualsevol artista, sinó perquè a més en aquest cas l'actor ha de transmutar-se i convertir-se no ja en un personatge qualsevol, sinó en “un altre” actor, completament diferent a si mateix, cosa que obliga a doble desdoblament de la seva personalitat. Una veritable filigrana que exigeix, a més, cal imaginar que per indicació del director, que és el mateix autor, un recitat en cataracta, gairebé sense cap pausa, que Carreras diu de corregut sense trasbalsar-se ni una sola vegada, cosa que en aquests temps no és massa freqüent. El resultat és una veritable paròdia entre satírica i dramàtica de certs espècimens de professionals de la interpretació, amb tots els seus vicis i servituds, que no sempre són coneguts pel públic (però sí pels implicats en aquesta activitat professional, que van ser majoria entre els assistents a l'estrena i van aplaudir a enrabiar aquest àcid retrat del seu ofici).

La interpretació de Carreras a “Història d'un senglar” és molt més que una funció de teatre: és una lliçó d'art interpretatiu que hauria de ser de visió obligada a qualsevol escola d'art dramàtic.

Una cosa suplementària: la versió estrenada a la Villarroel ens obliga a expressar una vegada més la nostra sorpresa pel fet d'haver estat sotmesa a una traducció innecessària, com si la seva llengua original ens fos desconeguda per aquests pagaments (sent com és la materna de la majoria de la població local). Els puristes s'han passat tota la vida denunciant la insensatesa de doblar el cinema produït al costat de les nostres fronteres perquè ara es reprodueixi aquest mateix fenomen al nostre propi país i entre dues llengües que ens són pròpies. Afegim, finalment, que Carreras ha actuat amb aquesta obra per diversos punts d'Espanya i que la seva interpretació li ha valgut el Premi Max al millor actor. Per ser més exactes, amb Història d'un porc senglar, és a dir, amb el text original que no ens ha estat possible gaudir.