Eduard Fernández s'estrena com a director: "Vaig haver de demanar el pis a la meva filla"

Eduard Fernández, un referent del cinema català, s'endinsa al món de la direcció amb el seu curtmetratge L'altre, presentat a la SEMINCI de Valladolid. Aquest nou capítol a la seva carrera arriba després de l'estrena de les seves pel·lícules Marco i El 47, marcant un any especialment significatiu per a l'actor, que celebra el 25è aniversari a la indústria cinematogràfica. Des dels seus inicis a Zapping el 1999, Fernández ha acumulat una impressionant trajectòria, guardonant-se amb tres premis Goya i rebent l'Espiga d'Or d'Honor a la 63 SEMINCI.

En una entrevista recent amb la revista Fotogramas, Fernández revela el seu desig de dirigir, un anhel que feia anys que estava ocult. "No he dit mai res sobre aquest desig, però jo vaig estudiar Direcció de Cinema als 20 anys", comenta, afegint que sempre es va sentir atret per l'art de contar històries a través del cinema. Influenciat per grans com Pasolini, el director descriu com va tenir una imatge clara a la seva ment: "D'algú corrent pel desert, perseguit per si mateix". Aquesta idea es tradueix a L'altre, una narrativa que aborda la solitud i la lluita interna.

La història del curtmetratge se centra en un personatge que, aïllat a casa seva, s'enfronta als seus propis fantasmes. Fernández explica: "La fugida més profunda és la fugida d'un mateix, dels fantasmes d'un mateix. Jo sempre acostumo a dir que és molt pitjor el fantasma d'una cosa, que la cosa en si". Aquesta reflexió personal sorgeix d¿experiències difícils que ha viscut. "He passat moments molt durs en la meva vida, molt tristos, molt en solitud... Crec que d'aquesta tristesa, en soledat, que en passa un a la seva habitació, ningú en parlem. Perquè crec que ens fa vergonya".

El procés de direcció va resultar ser natural per a ell, amb una visió clara de com volia que es desenvolupés la història. "Tenia molt clars els moviments de càmera, on anava i com es movia", afirma amb un somriure, recordant la frase en català que descriu l'essència de la feina: "la mare dels ous", que fa referència a la importància d'aquests detalls a la narració.

Aquest any ha estat, segons Fernández, un període de renovació i alegria. Tot i que un amic el va vaticinar que seria "el seu any", l'actor confessa que no ho veia tan clar. "Estic molt content i ho porto amb molta alegria", diu. El seu entusiasme per explorar temes com la solitud i les obsessions personals queda reflectit al seu curtmetratge, on busca plasmar "els dimonis i fantasmes de qualsevol, o de la soledat de molts".

La música també juga un paper important a la seva obra. En relació a la cançó "Podré Tornar Enrera", destaca la rellevància de la seva lletra, que reflecteix el dilema de tornar enrere a la vida: "Podré tornar enrere quan estigui massa lluny". Aquesta evocació de la introspecció i la cerca d'identitat s'entrellaça amb el tema del curtmetratge.

Fernández esmenta les dificultats que va enfrontar en la producció, com ara trobar-hi locacions adequades. "Vaig haver de demanar el pis a la meva filla [Greta Fernández] per rodar", revela amb un to de complicitat. Aquesta connexió familiar es fa evident quan explica que ha dedicat el curtmetratge a la seva filla, simbolitzant un pas significatiu a la seva carrera. "És com dir: 'Mira, la vida va per aquí també, filla meva'".