Piti Español: l'historiador català que va ser trapecista i pallasso a Sud-àfrica

Quin nen no ha quedat bocabadat sota la carpa d’un circ? Segurament cap. Però són pocs, o gairebé ningú, els qui, un cop adults, continuen estimant el circ amb tanta intensitat que són capaços de convertir els seus somnis en realitat enrolant-se en una troupe nòmada com va fer Piti Español, un barceloní que, un cop llicenciat en Història moderna, va decidir fer realitat el seu somni. Ho relata a “La pista africana” (La Campana), un llibre polièdric perquè ho és de viatges i de memòries personals però, sobretot, constitueix un cant d’amor al circ, a la seva gent i a l’estil de vida nòmada que els porta a recórrer el món i conèixer pobles i països.

“Un circ ambulant és un món força complex: és un espectacle, és un teatre, és un poble, és un mitjà de transport i és un zoo. Moltes coses alhora. Que totes encaixin demana el seu temps”. Cosa força difícil que els professionals converteixen en realitat dia rere dia. Començant pels treballs menys coneguts, com el muntatge de la carpa: “Sota les ordres de Hans, baixàvem d’un remolc llarg els dos pals mestres que aguantaven la cúpula i els clavàvem la base a terra. Una grua els aixecava, estirant-los. Quan els teníem drets, empenyíem el remolc de la carpa fins a col·locar-lo entre els dos pals, collàvem uns cables a la cúpula del xapitó i uns motors elèctrics instal·lats dins dels king poles estiraven enlaire la cúpula… En una hora havíem creat un espai que no existia, ara ja no era un pàrquing, un prat o una plaça de poble, era tota una altra cosa: una mena de catedral, d’hangar d’avions, de tenda mora. Quan m’esmunyia per primera vegada sota la carpa era un moment molt especial”.

Tot plegat conformava un paisatge humà atípic, com el del seu primer circ: “Hi havia diverses menes de treballadors… els marroquins, tots de menys de trenta anys, que treballaven sense papers… tots parlaven francès o espanyol i jo, en general, m’hi entenia molt bé. Hi havia els ganàpies: una colla d’alemanys, francesos i holandesos, de més de quaranta anys, mig alcohòlics, tirant a bruts, i amb cara d’haver-se fotut moltes castanyes a la vida, que treballaven al circ perquè no podien treballar en cap altre lloc… finalment hi havia els aventurers, nois holandesos, americans i alemanys que eren al circ mirant d’estalviar una mica per poder passar una temporada a Amsterdam fent el boig… jo era l’excepció, jo era l’únic treballador que n’era com a pas previ per esdevenir, aviat, trapezista”. No tots eren uns esparracats: un dels seus companys de feina era metge; i d’altres, senzillament uns desgraciats, com el seu amic el contorsionista veneçolà Robin Medina, gay irredempt, al qual va haver d’ensenyar a masturbar-se!

Després d’unes primeres experiències a Holanda i a París, va marxar a Sud-àfrica com a part dels Star Lord, grup de trapezistes amb els quals va recórrer el país amb el Boswell Wilkie Circus, el més important, per després enrolar-se al Robero Circus, on es consagraria com a pallasso, fins al punt que “la direcció del circ estava pensant de convertir-me en el pallasso nacional sud-africà que feia anys que buscaven”.

Piti descriu anècdotes de la vida del circ, l’allotjament en camions i remolcs, la manera d’alleujar les necessitats o de dutxar-se utilitzant la mànega amb què es netejaven els elefants, com els trapezistes destrossen les seves mans i les desinfecten amb orina, els trucs i supersticions del circ, els amors i desamors –“amor, gelosia o passions”, la por que se sent quan es puja al trapezi, però també la satisfacció d’haver fet bé la feina, així com les pèssimes retribucions, les nombroses il·legalitats –treballadors sense contracte, conducció de camions per mig món sense carnet adequat i un llarg etcètera– i, en fi, les relacions sentimentals no ja dins del circ, sinó amb admiradors: “lligar, definitivament, és una de les moltes maneres de conèixer un país”. Res a objectar-hi.

I, en fi, no hi falta la descripció de la terrible realitat d’un país com Sud-àfrica que va conèixer quan estava vigent la segregació racial i regia una classificació surrealista si no kafkiana: “els blancs són sud-africans, els coloured (mestissos), també són sud-africans, però no tenen els mateixos drets que els blancs, els kaffirs (negres) no són sud-africans, cadascun d’ells és ciutadà del homeland (bantustans teòricament independents) que li correspon segons la seva tribu; els indis també són sud-africans, però no poden viure a la província d’Orange… els xinesos són considerats no blancs, però els japonesos són blancs honoraris quan estan drets i no blancs quan estan estirats, és a dir, quan dormen, fan l’amor o no fan res perquè estan morts” (!). No respectar aquestes normes implicava riscos, com quan el van expulsar d’una platja “per a blancs” perquè anava en companyia d’un dels seus companys del circ mestís o va haver d’amagar celosament la seva relació amb una noia negra perquè, d’haver-se sabut, l’haurien pogut expulsar del país.