Bruguera recupera “Els 200 primers casos de Mortadelo i Filemón”

Les historietes il·lustrades són l’aliment literari de diverses generacions de lectors de totes les edats, no només a Espanya, sinó a mig món. I quan encara hi havia fronteres i la invasió d’obres d’autors estrangers resultava complicada i escassa, eren els propis dibuixants espanyols qui cobrien aquesta mancança amb plena competència i habilitat. Van ser anys gloriosos en què proliferaven els tebeos que van omplir la nostra joventut de fantasia i diversió, amb personatges les aventures dels quals devoràvem setmanalment i el record dels quals roman inesborrable en la nostra memòria.

Desaparegudes aquelles revistes i fins i tot les empreses que les editaven, bona part d’aquell patrimoni s’ha pogut recuperar i, en alguns casos, reeditar. Això ha permès, per exemple, salvaguardar alguns personatges emblemàtics, com és el cas de Mortadelo i Filemón, una parella de detectius absolutament surrealista i esbojarrada, obra de Francisco Ibáñez, les peripècies dels quals van aparèixer per primera vegada al número 1.394 de la revista Pulgarcito, corresponent al 20 de gener de 1958.

El seu creador, originàriament perit mercantil i empleat del Banc Espanyol de Crèdit, va ser un dibuixant vocacional que va començar a publicar a principis dels anys cinquanta en tebeos com Nicolás o La Risa —que recordo perfectament haver llegit— per passar l’any 1957 a l’imperi editorial de la família Bruguera. Va ser aquí on es va consolidar la seva trajectòria amb una àmplia gamma de treballs, entre els quals les aventures dels detectius citats han estat les més famoses, tot i que també cal esmentar altres sèries exitoses com "La família Trapisonda, un grupet que és la monda" o "13 rue del percebe", una sàtira genial de la complicada vida a les populars i conflictives comunitats veïnals.

El nou segell Bruguera recupera "Els 200 primers casos de Mortadelo i Filemón 1958-1961" en una edició amb textos d’Antoni Guiral i Jordi Canyissà, oferint als lectors actuals la possibilitat de gaudir d’uns personatges que ja formen part, amb ple dret, de la història de les historietes infantils espanyoles, la permanència i acceptació de les quals han estat analitzades fins a l’extenuació pels experts.

Des d’una modesta opinió, podríem dir que Ibáñez va encertar plenament en configurar uns personatges completament allunyats de qualsevol conflicte temàtic, l’eix argumental dels quals es basava en situacions absurdes però sempre molt divertides, amb una hiperactivitat mancada d’agressivitat i adobada amb un travestisme vestimentari innocent a càrrec del personatge principal, que va ser sempre el primer dels dos. Tot plegat expressat amb un dibuix de traç senzill, àgil i molt dinàmic. Tal com sona.

Doncs bé, aquí queden per al gaudi del lector actual, fart de còmics embullats temàtica i gràficament, i arribats de llunyanes galàxies creatives, aquestes historietes senzilles la major virtut de les quals és la seva vigència permanent com a entreteniment, més de mig segle després d’haver estat dibuixades.