Mor Mariano Ozores als 98 anys: el mestre de la comèdia popular que va fer riure a generacions

El cinema espanyol acomiada a una de les seves figures més prolífiques i volgudes. Mariano Ozores, director i guionista que va marcar diverses generacions amb el seu inconfusible humor, ha mort aquest dimecres a Madrid als 98 anys d'edat, segons ha confirmat l'Acadèmia de Cinema. Amb un estil popular, directe i sense pretensions, Ozores va aconseguir connectar com a pocs amb el gran públic, malgrat haver estat moltes vegades ignorat per la crítica.

La capella ardent s'obrirà aquesta mateixa tarda en el Tanatori de la Pau, on familiars, amics i companys de professió podran retre-li homenatge.

Un llegat cinematogràfic difícil d'igualar

Amb 96 pel·lícules a la seva esquena i més de 90 milions d'espectadors, Ozores va ser, sense cap dubte, un dels directors més prolífics del cinema espanyol. Va saber guanyar al públic a base de comèdies lleugeres, sàtires socials i retrats hilarants d'una Espanya en plena transformació. La seva prioritat mai va ser el reconeixement acadèmic, sinó fer riure. I ho va aconseguir com a pocs.

Nascut a Madrid en 1926, va créixer en una família d'actors —fill de Luisa Puchol i Mariano Ozores, i germà de José Luis i Antonio Ozores—, la qual cosa li va permetre viure des de molt jove entre bastidors. No obstant això, aviat va comprendre que el seu talent no estava sobre l'escenari, sinó darrere de les cambres.

“Sóc autodidacta”, confessava en entrevistes. “Anar de teatre en teatre em va ensenyar a veure de què reia el públic. I això va ser la meva escola”.

Una carrera imparable al servei del riure

La seva entrada al cinema es va produir en els anys 50, com a guionista al servei del productor Benito Perojo, i aviat va passar a dirigir les seves pròpies pel·lícules. En 1959 va debutar amb Dos quarts de tres i verí, protagonitzada pels seus germans. Des de llavors, el seu ritme de treball va ser frenètic: escrivia a la nit el que rodava l'endemà, aconseguint estrenar fins a sis pel·lícules en un sol any, com va ocórrer en 1982.

Durant cinc dècades va col·laborar amb els intèrprets més populars del moment: Lina Morgan, Alfredo Landa, José Luis López Vázquez, Concha Velasco, entre altres. Però va ser la seva aliança amb el productor José María Reyzábal i el descobriment del duo còmic Fernando Esteso i Andrés Pajares el que va marcar una època daurada per al seu cinema.

El fenomen va arrencar amb Els bingueros (1979), i l'èxit va ser tal que una de les seves pel·lícules, Jo vaig fer a Roque III, va arribar a retardar l'estrena de l'Imperi contraataca a Espanya. Les productores sabien que no podien competir amb Ozores i el seu trio estrella.

Reconeixement tardà i afecte del públic

Malgrat la seva enorme repercussió comercial, el reconeixement institucional li va arribar tard. Va ser un dels primers membres de l'Acadèmia de Cinema (número de carnet 18), però no va ser fins a 2016 quan va rebre el Goya d'Honor. Aquell discurs va ser emotiu i senzill, com ell: va recordar a tots els actors que ho van acompanyar en el camí i, especialment, als seus germans, amb els quals va compartir molts rodatges.

Acompanyat per les seves nebodes, les actrius Adriana i Emma Ozores, va dedicar el seu premi al “ens misteriós” al qual sempre es va sentir en deute: el públic. “Al respectable públic, que m'ho ha donat tot”, va dir visiblement emocionat.