“Ben plantats”, una comèdia sobre la complexitat de la relació de parella

La relació de parella és un tema recurrent, universal, intemporal i capaç de tractaments infinits que, en versió teatral, poden anar des del sainet fins a la tragèdia. Però potser el terme mitjà, i on troba millor encaix, és en la comèdia, perquè és un gènere que permet articular el relat dramàtic amb gran llibertat. Joaquín Arias situa la seva proposta a “Ben plantats” (Versus Glòries) en la relació existent entre dos homes de diferent edat: un, en la quarantena avançada; l’altre, acabat d’entrar en l’edat adulta, és a dir, en la tercera dècada de la vida, quan comença a sentir-se la urgència de consolidar una situació adequada no només personal, sinó també professional. L’un, floricultor i bloguer, protagonista d’un espai de difusió a la xarxa amb 30.000 seguidors o “maryflowers”; l’altre, ballarí de dansa contemporània.

Amb aquests elements, l’autor desenvolupa el relat teatral posant l’accent en diversos factors susceptibles de generar conflicte. D’una banda, la diferència d’edat, un factor que amb el pas del temps trasbalsa l’estabilitat de la relació quan l’home madur constata que el seu xicot pot utilitzar l’atractiu propi de la joventut com a eina per assolir les seves aspiracions professionals, tot i que això suposi una via evident cap a la infidelitat. D’altra banda, el sentit possessiu de tota relació, que adquireix un dramatisme particular quan l’adult intenta evitar la pèrdua del jove amb una immobilització forçada que trastoca completament la situació. Una cosa que conduirà inevitablement a un final, si bé dramàtic, no excessivament definit. Perquè moure’s en els afers de l’amor no és com fer-ho amb les plantes, que accepten en silenci la voluntat del seu amo.

Òscar Jarque assumeix el rol de bloguer amb un sentit irònic i no exempt d’humor, mentre que Roger Vilà encarna amb propietat la desimboltura pròpia del jove acabat de sortir de l’adolescència i segur del seu atractiu físic, que va acompanyat, però, de la incertesa d’un futur professional ple d’interrogants. Un paper que, per donar més versemblança al seu personatge, acompanya amb alguns passos de ball, per cert, coreografiats pel mateix autor i executats amb molta correcció.

“Ben plantats” és un relat lineal, tan possiblement real com milions de relacions anàlogues, que Anna Serrablo ha dirigit amb plena solvència. A tot això cal afegir-hi una cuidada escenografia floral que ambienta molt encertadament la globalitat de l’espai escènic.