“Operísisima”: un espectacle de lírica per al gran públic (Apolo)

La lírica gran és possiblement el gènere teatral més complet, però també és, sens dubte, el més exigent i costós de produir. Per això, sol quedar reservat als teatres públics, els únics capaços de dur a terme muntatges amb la dignitat que se'ls exigeix. Una tasca feixuga que, a Barcelona, exerceix amb brillantor el Gran Teatre del Liceu. El mateix es pot dir dels espectadors, que no són indiscriminats, sinó col·lectius d’aficionats més o menys confessos i, generalment, bons coneixedors dels estils, autors i tendències operístiques, fins al punt que, si bé ara no tant, en temps passats es produïen àcides polèmiques entre els wagnerians —que es consideraven a si mateixos més exigents i exquisits— i els partidaris de l’òpera italiana, més lleugera i brillant.

Això no vol dir que la lírica sigui patrimoni exclusiu dels iniciats, sinó que és un patrimoni que pot resultar accessible a altres públics potser no tan entesos, però no menys capaços de gaudir de la bellesa de les seves músiques i de les seves veus. Amb aquest objectiu neixen iniciatives com la d’“Operísssima”, un espectacle líric que s’ha presentat al Teatre Apolo i que consisteix en una acurada selecció d’alguns fragments o peces de títols especialment coneguts o populars. Així, el quartet “Belle nuit” de Els contes de Hoffmann d’Offenbach, “La donna è mobile” i el quartet de Rigoletto de Verdi, l’havanera i la cançó del torero de Carmen de Bizet, “Casta diva” de Norma de Bellini, el duo de les flors de Lakmé de Delibes, “Questo amor vergogna mia” d’Edgar de Puccini, el duo de Els pescadors de perles de Bizet, “Mon cœur s’ouvre à ta voix” de Sanson i Dalila de Camille Saint-Saëns, l’intermedi de Cavalleria rusticana de Mascagni, “E lucevan le stelle” de Tosca de Giacomo Puccini, “Sempre libera” de La Traviata de Verdi, la dansa ritual del foc de L’amor bruixot de Falla, “Nessun dorma” de Turandot de Puccini i un brillant final amb el brindis de La Traviata de Verdi.

Tot això a les veus de la soprano Natasha Tupin, la mezzosoprano Maria Melnychyn, el tenor Nacho Guzmán i el baríton Xavi Vilalta, les intervencions dels quals van ser intercalades, o bé subratllades, per l’actuació d’una parella de ball que va interpretar diverses peces coreografiades per Núria Sierra.

El mestre de cerimònies va ser, sens dubte, Fernando Álvarez, que va dirigir una orquestra de deu músics alhora que interactuava amb els cantants, aportant un toc humorístic a una execució musical, d’altra banda, impecable.

“Operísssima” és un espectacle brillant i complet en la seva senzillesa i, sens dubte, molt adequat per entretenir tant als amants del bel canto com al públic no iniciat, que, malgrat tot, reconeixerà molts dels fragments seleccionats amb habilitat i bon gust.