“Mesures extraordinàries”: humor negre al voltant del car que és morir-se (Borràs)

Llegia fa uns dies el comentari d’algun coetani d’edat semblant a la meva que recordava que la nostra va ser una generació que va haver d’assumir dues càrregues econòmiques ineludibles: la lletra de canvi amb què pagàvem els terminis del pis que havíem comprat i la quota de la companyia de l’assegurança funerària. Hi va haver —i potser encara n’hi ha— qui es va passar la vida avançant les despeses de la seva futura inhumació. En tot cas, i com saben molt bé els familiars que han hagut de donar sepultura a un ésser estimat, una previsió molt prudent tenint en compte que les antigament anomenades “pompes fúnebres” solen sortir tan cares o més que un casament de categoria. En una paraula, en aquest país no és gens barat morir-se, encara que encara queden dos recursos per eludir aquesta càrrega econòmica. Un, antiquíssim però infamant: la fossa comuna. L’altre, contemporani però molt més elegant: la donació del cos a la ciència.

Però deixant de banda aquestes dues opcions, totes les altres costen diners. I a vegades no tothom disposa de la liquiditat necessària. Una conjuntura que Carmen Marfà i Yago Alonso van aprofitar per escriure Mesures extraordinàries, una comèdia d’humor negre sobre una família que es troba en dificultats per enterrar dignament el pare/avi i ha de posar a prova la seva imaginació. Com es pot suposar, es tracta d’un argument esbojarrat i poc versemblant, però que els autors utilitzen amb habilitat per suscitar el cast i honest entreteniment d’uns espectadors disposats a passar-s’ho bé, riure o somriure, segons el cas.

Mercè Arànega, Francesc Ferrer i Mia Sala-Pau són els tres representants de les generacions successives entorn de les quals gira l’eix d’aquest joguet còmic, en el qual es mouen amb naturalitat utilitzant un escenari mòbil que passa de ser la saleta del domicili familiar a una de les ales de panteons del cementiri.

Mesures extraordinàries troba de nou el seu lloc al mateix Borràs on es va estrenar aquesta comèdia fa cinc anys, pocs dies abans que, amb l’arribada de la pandèmia, ens confinessin a casa i el local de la plaça del Bisbe Urquinaona, com tots els teatres i altres espais d’esbarjo, hagués de tancar les seves portes.