“El nom volgut”, una visió sobre l'autisme i la identitat de gènere en l'adolescència (Badabadoc)

Es parla molt, avui dia, dels problemes relacionats amb la identitat de gènere. També dels trastorns de l’espectre autista. Però el cert és que fins ara els havíem considerat com a fenòmens diferents, quan, segons investigacions recents, sembla que la disfòria de gènere —és a dir, el malestar causat per la discrepància entre el sexe assignat en néixer— pot anar associada en alguns casos amb l’autisme o trastorn de l’espectre autista (TEA), en una relació que, tot i no ser necessàriament de causa-efecte, presenta dades que fan pensar que potser no és casual. Dit d’una altra manera, que persones amb disfòria de gènere poden patir paral·lelament autisme. Aquesta és la hipòtesi que Pau Coya ha utilitzat per escriure un text dramàtic sobre què passa quan es dona aquest cas en un adolescent concret.

Aquest és el plantejament d’“El nom volgut”, que dirigeix Rebeca del Fresno a la sala Badabadoc. Segons el seu autor, l’obra “parla de les infàncies trans des d’un prisma que no acostumem a veure en la ficció: la neurodivergència (i, en concret, l’autisme); i de les violències que les persones amb aquestes característiques reben per partida doble”. I afegeix: “l’obra busca crear consciència i promoure l’empatia, generant un espai per reflexionar sobre la importància del suport incondicional i la comprensió en l’àmbit familiar. El nom volgut convida el públic a qüestionar els seus propis prejudicis i a reconèixer la bellesa d’una identitat viscuda en la seva totalitat, lliure d’estigmes”.

La peripècia de la Lúa, que en el seu trànsit de l’escola primària a la secundària manifesta el seu desig d’identificar-se com a Elio, és l’eix d’aquesta narració teatral que interpreten Àlvar Triay i Vanessa Segura en un exercici interpretatiu magnífic, ja que tots dos han d’encarnar una multiplicitat de personatges successius donant a cadascun el to adequat perquè l’espectador els pugui reconèixer sense dificultat. Tot plegat amb una escenografia austera formada per dues cadires, que es desplacen constantment, i una catifa llarga, acolorida i brillant sobre la qual se succeeixen les situacions. Una il·luminació molt ben aconseguida, obra de Jon Kieb, ajuda a situar cada escena en el seu context.

El nom volgut és una peça senzilla, amb un missatge clar, sense pretensions dogmàtiques, però amb la clara intenció de posar en relleu una situació que, tot i no ser molt freqüent, mereix atenció i comprensió.