“Bipolar”, una apologia de la inclusió social de Jordi Troguet (Aquitània)

Hi va haver un temps en què els professionals del teatre havien de fer de tot. En primer lloc, d'actors o actrius; molt probablement també de directors; de vegades fins i tot d’autors, quan no anaven de fira en fira muntant una estructura portàtil per fer possible dur l’espectacle a tots els racons de la geografia espanyola. Però ara mateix cadascuna d’aquestes tasques correspon a una especialitat professional, i encara que hi ha qui comparteix accidentalment dues o més, no solen simultanejar-les. Jordi Troguet n’és una excepció, perquè a Bipolar —títol de l’obra que ha presentat al teatre Aquitània— n’és l’autor, l’intèrpret gairebé únic i el director.

Troguet diu que Bipolar és «una obra de teatre amb una connexió permanent entre els protagonistes i el públic. Tant en l’àmbit moral (l’espectador s’identifica amb les pors, inseguretats i molts altres estats d’ànim del protagonista) com en el físic i presencial (el públic forma part de l’espectacle interactuant en alguns efectes d’il·lusionisme, mentalisme i telequinesi). Tot un conjunt d’elements, sensacions i emocions que farà que els espectadors estiguin enganxats des del primer minut».

No ens va quedar gaire clar si la realitat responia exactament a aquest propòsit. De fet, ens va semblar més aviat un text dramàtic el nervi central del qual és un monòleg on el plantejament de la bipolaritat resulta superficial i poc rigorós. En tot cas, desenvolupat en forma de pantomima escrita per suscitar l’hilaritat del públic i com un monòleg que, a mitja funció, es transforma —sense venir massa a tomb— en espectacle d’il·lusionisme. Moment en què, cal dir-ho, guanya interès, per acabar amb un breu diàleg compartit amb Margarida Troguet (tot queda a la família), de caràcter més didàctic i discursiu.

En conjunt, un espectacle inclassificable que potser no és exactament el que pretenia Troguet, però segur que no per falta de voluntat.