Taradell homenatja l'escultor Josep Ricart Maimir en el centenari del seu naixement
L’acte commemoratiu pel centenari del naixement de Josep Ricart Maimir va omplir la Biblioteca Antoni Pladevall i Font de Taradell amb familiars, autoritats, amics i veïns.
Josep Ricart i Maimir va estudiar a Vic i posteriorment a l’Escola de la Llotja de Barcelona. L’any 1961 va realitzar la seva primera exposició individual a la capital catalana. Al llarg de la seva trajectòria artística, va rebre diversos reconeixements, entre els quals destaquen l’accèssit al Concurs Sant Jordi de la Diputació de Barcelona (1957), el Premi Nacional d’Art Religiós (1962) i el Premi Nacional al Concurs Home de Mar de Torrevella (Alacant). Definia la seva obra com la d’un «artista social del poble», i sempre va mostrar un profund compromís amb les causes socials.
El seu estil escultòric s’inscriu dins un cert expressionisme simbolista, influenciat per l’escultura centreeuropea de principis del segle XX i per autors com Ernst Barlach. Va viure i treballar durant dècades al barri del Poblenou, a Barcelona, on va tenir el seu taller. Va morir als 94 anys el 29 de març de 2020, a Barcelona, on residia.
Entre les seves obres públiques, majoritàriament ubicades a Barcelona, cal destacar: Grup escultòric de la Cooperativa d’Habitatges Montseny (1967), al carrer Pont del Treball: Matrimoni, Cooperació i Quatre falques. Cooperativa de Tramvies (1968), carrer Bermejo amb rambla Prim. Monument al Doctor Trueta (1978), rambla del Poblenou. A mossèn Pere Relats (1979), rambla del Poblenou amb Doctor Trueta. Monument a l’Estatut de Catalunya de 1979, davant el Parlament de Catalunya. Josep Maria Folch i Torres (1985), a la plaça homònima
El reconeixement institucional al seu poble Taradell va comptar amb diversos parlaments que van posar en valor la figura humana i artística d’aquest escultor vinculat al poble i a la pau. La primera en prendre la paraula va ser Eva Leucó, directora de la biblioteca, qui va obrir l’acte en nom de l’equip del centre i va donar la benvinguda a totes les persones assistents.
Eva Leucó: "L’obra de Josep Ricart Maimir forma part del nostre paisatge quotidià"
“És tot un honor acollir aquest acte d’homenatge a l’escultor Josep Ricart Maimir amb motiu del centenari del seu naixement”, va dir, dirigint-se especialment a l’alcaldessa Mercè Cabanas, a la regidora de Cultura, Míriam Martínez, i a les famílies Ricart i Padró.
Eva Leucó va destacar que l’obra de Ricart Maimir “forma part del nostre paisatge quotidià” i que el poble de Taradell la té plenament interioritzada. Va recordar també la tasca de preservació feta des de la biblioteca, que ha recollit fotografies, enregistraments orals dins del projecte Fent Memòria i articles com el que es pot trobar al volum 3 del recull Taradell 9-21.
“Avui no només parlarem de Ricart, sinó que una de les seves obres quedarà dipositada de manera permanent a la biblioteca: el bust que va fer del seu amic Antoni Pladevall i Font”, va anunciar emocionada, agraint la confiança de la família Ricart i el suport de l’Ajuntament.
Carme P. Flores: ""Les escultures de Ricart transmetien pau, però també denúncia i compromís"
La directora de Pressdigital Group,, Carme P. Flores, va intervenir a l'acte de homenatge a Ricart Maimir, a qui va conèixer personalment a través d’un amic comú del barri del Poblenou. La seva intervenció va ser un retrat profund i viscut de l’escultor: “Ricart era una persona humil, compromesa, que posava l’humanitat en cada peça. Les seves escultures eren belles, sí, però sobretot transmetien un missatge: de pau, de bondat, però també de denúncia”, va afirmar.
Flores va recordar amb detall les visites al taller de l’artista, les converses sobre materials, els esbossos i la seva obsessió per millorar contínuament: “Em deia: ‘Això no m’agrada, la tornaré a fer’. Podia passar hores treballant i no ho vivia com una feina, sinó com una vocació”.
També va remarcar el vincle indestriable que tenia Ricart amb Taradell, malgrat viure a Barcelona: “Sempre em parlava de Taradell. Els ulls li brillaven quan deia que hi tornava el cap de setmana. Estimava el poble profundament”.
Va lamentar que no se li hagués reconegut prou en vida, especialment després de morir durant la pandèmia en unes circumstàncies que van impedir un comiat digne. I va cloure així: “Avui l’estem homenatjant com es mereix. Ha estat un gran artista, una gran persona i un bon home. Catalunya li deu molt”.
"El pare va tenir una vida intensa i generosa fent el que més volia: ser artista"
En l'acte de homenatge un dels sis fills d'en Josep Ricart Maimir, que va oferir un testimoni profundament emotiu en record del pare, escultor i mestre, coincidint amb el centenari del seu naixement. La família va agrair la celebració de l’homenatge i va destacar la intensitat vital i artística de Ricart Maimir fins als seus últims dies.
“El pare ens va deixar el 29 de març del 2020. El seu cor, la seva respiració cansada, es van anar apagant a poc a poc, després de 94 anys, quasi 95, de plena activitat irrefrenable. Avui recordem la seva vida, plena de petites i grans creacions”, van explicar.
La seva vocació artística va néixer ben aviat, com va recordar la família:
“Ja de petit feia figuretes de pessebre amb 7 anys. Amb només 12, caminava de Vic fins a casa per estudiar i treballar com aprenent en un taller d’escultura”.
Amb una trajectòria extensa i compromesa, Josep Ricart Maimir va combinar la docència —durant dues dècades a la Universitat de Belles Arts de Barcelona— amb una activitat creativa constant al seu taller del barri del Poblenou, integrat dins l’habitatge familiar.
“Va tenir una vida de treball sense treva, fent el que més volia: ser artista. També va formar una família nombrosa amb la seva esposa Montserrat Esteve, que va ser alhora la seva companya, mestressa de casa i secretària personal. El gran home artista va necessitar al seu costat una gran dona”, van remarcar.
El seu llegat escultòric, extens i divers, és present en espais públics i religiosos d’arreu del país:
“Les seves obres es poden trobar des de Lió fins a Menorca, passant per moltes parròquies de Barcelona, la muntanya de Montserrat, la Seu d’Urgell o Vilafranca del Penedès. Però també en exposicions, concursos, encàrrecs públics i il·lustracions”.
L'obra de Ricart Maimir es caracteritza per la seva dimensió humana i social, sempre vinculada als valors cristians i a la denúncia de les injustícies:
“Era l’escultor de les mans, mans que expressen accions, valors i sentiments. Moltes de les seves obres són una crida contra la guerra i l’afany, i una expressió de fe profunda”, van expressar.
També van destacar com representava Jesucrist a través d’imatges amb rostres de tendresa i mans d’acollida:
“Li agradava representar-lo així perquè era com a ell li agradava entomar la vida: amb fermesa, però amb amor”.
Finalment, la família va agrair a l’Ajuntament i a totes les persones implicades la possibilitat de fer una exposició permanent de la seva obra i de mantenir viva la seva memòria.
“Avui, en el centenari del seu naixement, el tenim molt present. Gràcies a tothom: Laia, Eva, Carme, Míriam, Montserrat, Anna… A totes les persones que ho heu fet possible. Moltes gràcies”.
Mercè Cabanas: "Josep Ricart Maimir era un home de pau i no sempre entès al seu temps"
Mercè Cabanas va reivindicar la figura de l’escultor Josep Ricart Maimir en un emotiu acte institucional d’homenatge a la biblioteca municipal. La senyora Mercè Cabanas Solà, alcaldessa de Taradell i actual regidora de Governació, va presidir un acte d’homenatge a l’escultor Josep Ricart Maimir.
Durant la seva intervenció, Cabanas va subratllar la importància de recuperar la memòria d’un artista que "no va ser prou valorat en el seu moment", però que avui és reconegut com a part essencial del patrimoni cultural local.
“Josep Ricart Maimir era un home bo, un home de pau, que no sempre va ser entès al seu temps. Va treballar amb les mans com un mul i va deixar un llegat escultòric que mereix tot el nostre reconeixement”, va afirmar davant un públic emocionat.
Cabanas va remarcar que als anys 70 era difícil valorar l’art en un context de poble obrer: “Érem un poble de treballadors del tèxtil i de la terra. Valorar una obra escultòrica com la seva no era habitual”.
Entre les obres destacades de Ricart Maimir, va recordar amb emoció L’Arbre de la Pau, una escultura situada a la plaça Santa Llúcia, que complirà 50 anys l’any vinent. “Encara recordo els ocells, la natura... aquest prodigi que transmetia calma i esperança”, va dir.
També va tenir paraules d’agraïment per Aurelia, autora del volum 3 del “9-21”, pel seu treball documental que ha permès recuperar i difondre millor la trajectòria de Ricart Maimir: “Gràcies al treball de l’Aurelia, avui podem mostrar i entendre millor la seva obra. La seva feina ha estat clau”.
Cabanas va destacar el paper del mestre Anastasi Aranda, represaliat durant la Guerra Civil, com a mentor de l’escultor: “Va saber veure el talent d’en Josep i el va animar a ser l’artista que va acabar sent. La gent de bon fer i amb bondat s’acaba unint”.
Finalment, va concloure amb una crida als valors que Ricart Maimir representava: “Avui més que mai, hem de defensar la pau, la bondat i la denúncia de les injustícies. En un moment on la guerra i els discursos d’odi tornen a créixer, la seva obra és un far d’esperança”.
La familia Padró va participar en l'homenatge a Maimir a Taradell
L’acte també va comptar amb una intervenció en representació de la família Padró, vinculada a una de les peces de Ricart Maimir que fins ara no havia estat exposada públicament. En nom de l’Antonio Padró i la seva família, es va agrair l’oportunitat de participar en l’homenatge i es va recordar la discreció amb què l’autor i la pròpia família van voler gestionar la destinació d’aquesta obra.
“A tots ens hauria agradat que l’Antonio fos aquí, però les seves circumstàncies actuals ho fan molt difícil. Anys enrere vam saber de l’existència d’aquesta peça, però ell mateix no va voler que s’exposés a la biblioteca, ni tan sols quan l’Ajuntament portava el seu nom”, van explicar.
Tot i això, van reconèixer que el temps ha permès una nova mirada sobre aquella decisió, i van confiar en la sensibilitat de les institucions locals per donar-li ara un lloc digne.
“Amb els anys que han passat, creiem que l’Ajuntament i la biblioteca sabran trobar-li un espai adequat per exposar-lo. En aquest moment, segur que ell estaria encantat”.
Amb emoció i respecte, la família va tancar la seva intervenció amb un agraïment sincer: “Moltes gràcies per deixar-nos participar d’aquest acte”.
Escriu el teu comentari