Mor Manolo Zarzo, la llegenda del cinema espanyol que va tornar a néixer després d'estar clínicament mort

El cinema espanyol està de dol. Aquest dimarts s’ha confirmat la mort de Manolo Zarzo, nom artístic de Manuel López Zarza, als 93 anys a Pozuelo de Alarcón (Madrid). La notícia ha estat comunicada per la seva família a l’agència EFE. L’actor, que l’any passat va ser operat del cor i portava marcapassos, serà acomiadat en la més estricta intimitat, tal com han demanat els seus éssers estimats.

Nascut a Madrid l’any 1932, Zarzo deixa una empremta inesborrable al cinema i a la televisió espanyola. La seva trajectòria va abastar més de set dècades, amb un impressionant historial de 123 pel·lícules i participacions en sèries tan conegudes com Compañeros, Servir y proteger o Juncal.

Va començar la seva carrera artística el 1951 amb la companyia "Los Chavalillos de España", actuant amb la seva germana Pepi. Durant aquella etapa va viure un romanç juvenil amb Lina Morgan, una altra gran figura de l’espectacle. El seu salt al cinema va arribar als 19 anys, després de ser descobert pel director Antonio del Amo. Des de llavors, va treballar amb directors com Pedro Almodóvar, Mario Camus, Mariano Ozores i Pedro Lazaga, i va rodar a països tan diversos com Itàlia, Cambodja i Angola.

Un heroi real: el dia que va salvar una vida i gairebé perd la seva

Un dels episodis més impactants de la seva vida va tenir lloc al setembre de 1960, quan Zarzo va presenciar un incendi al centre de Madrid i es va llançar a salvar una jove que queia per una finestra. Va esmorteir la seva caiguda amb el seu propi cos, fet que li va provocar greus lesions: va ser ingressat en estat crític i va estar clínicament mort durant dues hores. Les seqüeles físiques d’aquell acte heroic —fractures cervicals, dorsals i lumbars— el van acompanyar tota la vida. Tot i això, rarament en parlava i mai no va voler fer-ne ostentació.

Aquest accident va frustrar la seva imminent participació en una producció internacional, però no va frenar la seva carrera. Amb el pas dels anys, va haver de caminar amb bastó i conviure amb dolors crònics, però mai va abandonar els escenaris ni les pantalles. En una de les seves últimes entrevistes, al març d’aquest any, va confessar: “No contemplo retirar-me. Encara estimo aquesta professió com el primer dia”.

Un llegat d’humilitat, treball i passió per l’art

Al març del 2024, Manolo Zarzo va rebre el Premi 'La Terraza' de Radio Intercontinental en un emotiu acte celebrat a la Casa de Vacas del Parc del Retiro, a Madrid. Va ser un dels seus darrers reconeixements públics, on va reviure anècdotes de la seva infància marcada per la postguerra i va recordar la figura del seu pare, camiller de la Creu Roja durant la Guerra Civil.

Malgrat els seus problemes de salut, Zarzo afirmava sentir-se bé i mantenia la seva actitud optimista habitual. Mai no es va considerar una estrella, però sí va ser un actor respectat i estimat per generacions d’espectadors i companys. El seu caràcter afable, la seva professionalitat i la seva humilitat el van convertir en un nom imprescindible dins la història del cinema espanyol.

El cinema acomiada avui una figura emblemàtica, però el llegat de Manolo Zarzo romandrà viu en cada fotograma, en cada escena i en cada memòria. Perquè hi ha actors que brillen un temps... i d’altres, com ell, que es tornen eterns.