“Eichmann a Jerusalém”, alguna cosa més que una lectura dramatitzada sobre els genocidis del segle XX (TNC)

La filòsofa i escriptora jueva d’origen alemany Hannah Arendt va publicar la seva obra Eichmann a Jerusalem. Un estudi sobre la banalitat del mal, en què explicava el segrest, l’any 1960 a Buenos Aires, per part d’un comando del Mossad, del funcionari nazi que havia estat un dels planificadors de la logística del transport cap a l’Holocaust jueu. També narrava el seu trasllat a Jerusalem, on va ser jutjat, condemnat i executat. Arendt —jueva ella mateixa— subratllava que el tinent coronel de les SS no va presenciar mai una execució massiva, ni tampoc la selecció dels qui encara podien treballar; només va veure el necessari per estar plenament informat del funcionament de la màquina de destrucció.

Ara bé, com que no es dedicava a matar, sinó a organitzar transports, quedava oberta la qüestió —almenys des d’un punt de vista formal i legal— de si sabia o no el significat del que feia, i si en era jurídicament responsable. La resposta ha de ser afirmativa: Eichmann sabia que la majoria de les seves víctimes estaven condemnades a mort, però no tenia autoritat per decidir qui havia de viure i qui havia de morir. En definitiva, va ser un còmplice plenament conscient i eficaç d’aquell genocidi.

Basant-se en aquesta obra, el director teatral croat Jernej Lorenci va convidar els membres de la seva companyia a documentar-se amb lectures i pel·lícules diverses, tant sobre aquest personatge com sobre altres genocidis ocorreguts a Europa durant el segle XX, alguns d’ells molt propers, com els dels Balcans. A partir d’això, els va proposar plasmar aquestes vivències en un text dramàtic que adoptaria el títol de l’obra d’Arendt, Eichmann a Jerusalem, i que ara arriba a la Sala Petita del TNC de la mà de la companyia Zagrebačko Kazalište Mladih (Teatre Juvenil de Zagreb).

Es tracta d’un text llarg, de més de tres hores, dividit en dos actes. El primer se centra essencialment en la trajectòria d’Eichmann i la seva responsabilitat penal, i es presenta a manera de lectura dramatitzada. Els vuit intèrprets intervenen successivament, gairebé sense moure’s del lloc on romanen asseguts davant unes taules unides, utilitzant, mostrant o manipulant algunes fotografies i documents disposats a tal efecte.

En la segona part, en canvi, hi ha més moviment: les taules se separen, els actors i actrius es mouen amb més llibertat per l’espai escènic i dibuixen al terra diverses al·legories personals amb guix. També canvia el contingut del discurs teatral: Eichmann passa a un segon pla i el protagonisme recau en altres genocides, especialment en un de molt proper als membres de la companyia: el perpetrat pel ministre del règim feixista croat durant la Segona Guerra Mundial, Andrija Artuković, responsable de diversos crims i, molt especialment, del funcionament del sinistre camp de concentració de Jasenovac, on van ser exterminats serbis ortodoxos, jueus, gitanos, partisans, homosexuals i altres minories.

L’objectiu és clar: denunciar tota mena de genocidis —tan abundants al segle XX— i, en particular, el patiment del poble jueu. Però també es planteja un exercici d’autocrítica envers la pròpia cultura balcànica, tan rica en odis ancestrals fins i tot entre pobles que havien conviscut gairebé un segle sota una mateixa bandera, la iugoslava. I és que els horrors dels anys quaranta van tenir rèplica, mig segle després, sobre el mateix territori.

L’obra constitueix, a més, una advertència. Com assenyala Lorenci: “Moltes coses han canviat. Ha emergit tot un món nou que em fa molta por. Dues guerres (i moltes d’altres, més llunyanes i per tant aparentment inexistents), l’ascens de la dreta (i també de l’esquerra radical, que no és diferent), un món en blanc i negre (un ‘o l’un o l’altre’, sense cap punt intermedi), nous fronts socials, individualisme (‘Jo sóc la mesura del món!’), radicalismes i una generalització del temor: por al contacte, por a les paraules, por al pensament. No entenc aquest món nou, i em fa una por terrible. I per això —potser— és encara més important que Eichmann a Jerusalem es continuï representant.”

Un exercici de reflexió imprescindible que arriba al Teatre Nacional de Catalunya en forma de text dens, complex i exigent, que demana una atenció constant i que probablement deixa un regust amarg. Una mena de vacuna —¿suficient?— davant situacions que semblaven superades però que han tornat a emergir al nostre voltant.