“Clavells”: una comèdia sobre els efectes de 25 d'abril portuguès en la vida de tres amics (Goya)

Fa poc més de mig segle es va produir a Portugal una transformació política radical quan un grup de joves oficials de les seves forces armades es van pronunciar contra un sistema autoritari incapaç d’evolucionar i, sobretot, d’oferir una solució al problema insoluble provocat per una absurda guerra colonial. Va ser una revolució incruenta que la ciutadania lusitana va acollir amb alegria i que es va expressar amb clavells, en lloc de bales. D’aquí el nom amb què ha passat a la història: la “Revolució dels Clavells”, que també va tenir la seva influència a la pròpia Espanya.

Emma Riverola personalitza a “Clavells” (Goya) aquest eco en tres personatges: la Violeta, en Xavier i en Ramon, aleshores joves, però que la vida ha anat distanciant i les antigues il·lusions dels quals s’han anat desdibuixant amb l’evolució de les seves pròpies trajectòries personals. El fil dramàtic es desenvolupa entre els dos primers, ja que el tercer, parella de la Violeta, acaba de morir. És aleshores quan es produeix un retrobament que resulta visiblement tens, perquè mig segle de distància entre el passat i el present no ha passat en va, i són moltes les diferències que han acabat separant els tres amics. No només per l’idealisme d’ella i el pragmatisme d’en Xavier, que ha acabat desenvolupant una tasca política i de govern, sinó també per l’ombra que va deixar en Ramon en la vida dels altres dos. Amb tots aquests elements, Riverola ha creat el que bé podria ser un veritable triangle, i no només d’amistat.

Abel Folk, coprotagonista amb Sílvia Marsó, exerceix també de director i ha dit:

“Arribem als cinquanta anys de la Revolució dels Clavells. Poc després va arribar (per un altre camí) la democràcia a Espanya. Podem dir, doncs, que es compleixen cinquanta anys de les democràcies ibèriques. És un bon moment per a reflexionar sobre aquest fet i per a celebrar-lo. Què hem fet amb les nostres democràcies? Què hem fet bé? Què hem fet malament? Probablement, la funció del teatre no és respondre aquestes preguntes, però sí formular-les. Clavells vol ser un exemple de teatre en estat pur, teatre de paraula i a través de la paraula, teatre d’idees i d’emocions. Quan en el teatre i en la vida es parla de política, s’aconsegueix l’acord d’una part de l’audiència i la discrepància d’una altra part d’ella i, possiblement, la indiferència de la resta. Però és en el debat, en les preguntes que ens planteja, on trobem un instrument de reflexió i transformació de la societat”.

I, en efecte, el text de Riverola és teatre de la paraula, de les idees i de les emocions, cosa gens menor. De fet, els únics elements fonamentals de l’art dramàtic, que no necessita grans artificis, com és el cas d’aquest muntatge, dotat d’una escenografia austera de Paco Azorín, que convida a imaginar un ambient rural, tot i que el text més aviat evoca un entorn urbà.

Un text que constitueix una proposta dramàtica que convida a la introspecció, a l’anàlisi crítica dels somnis desdibuixats per la realitat, potser també de les conductes, i, per què no dir-ho, al romanticisme, amb aquella evocació del ball compartit a la Plaça del Rossio de Lisboa.