“Decadència” de Steven Berkoff a la sala Atrium

A Steven Berkoff és fàcil recordar-lo per la seva faceta com a actor, ja que és llarga la llista de pel·lícules i obres de teatre en què ha participat, en no poques ocasions en papers de “dolent”, encasellament al qual sens dubte contribueix el seu aspecte físic. Però l’actor londinenc és, alhora, autor, i entre la seva obra apareix un diàleg titulat “Decadència”, que diríem inèdit per aquests paratges, que Neus Bonilla i Carme Camacho han traduït al català i s’ha estrenat a la Sala Atrium.

A mesura que els espectadors ocupen les seves respectives localitats, Miriam Alamany, elegantment vestida amb vestit de nit, apareix i desapareix despreocupadament per l’espai escènic amb la desenvoltura pròpia de qui està per sobre del bé i del mal i li agrada exhibir davant dels altres una superioritat, si no moral, sí almenys social. Perquè els dos personatges d’aquest text dramàtic —el rol masculí a càrrec de Carles Martínez— constitueixen una parella de fet que, al marge dels seus respectius matrimonis, comparteixen una vida de luxe, plaers, sexe i vicis que s’intueix lliure de tot tipus de limitacions.

Molt lluny del context en què Pasolini va situar els personatges del seu “Saló o els 120 dies de Sodoma”, la veritat és que l’ambient i la contextura moral dels de “Decadència” ens va fer recordar els d’aquella discutida obra perquè reflecteix el despreniment d’una societat enfangada en la seva pròpia voluptuositat i en la seva rotunda insensibilització a tot allò que és aliè. És l’apoteosi de l’hedonisme, de l’egoisme i de l’estupidesa que condueixen inevitablement a un final incert però que s’intueix dramàtic.

Alamany i Martínez “diuen” molt bé el text, vocalitzen amb precisió —una qualitat que comença a ser força poc habitual— i doten els seus ambigus personatges de trets inquietants que són l’expressió d’una conducta banal i d’un sistema d’idees i valors ple de prejudicis (amb certes al·lusions de l’autor clarament racistes, sens dubte utilitzades amb voluntat crítica però no per això exemptes de ser severament jutjades).

Al muntatge de “Decadència” cal destacar l’excel·lent il·luminació de Sylvia Kuchinow, perquè adquireix una funció essencial: la de crear un ambient elegant, sí, però alhora tèrbol i d’obsessiva clausura. Tot això, amb el suport d’elements audiovisuals, conforma un espectacle aparentment senzill però molt més complex del que sembla i, en tot cas, provocador.