Fuentes Codera biografia a Sánchez Mazas, principal inspirador del pensament falangista

Rafael Sánchez Mazas seria avui un desconegut si Javier Cercas i Andrés Trapiello no ho haguessin rescatat de la golfa de la història. El primer, relatant com va poder salvar miraculosament la vida després d'haver estat afusellat i el segon, editant part de la seva obra molt després de la seva mort. Als dos citats caldria incorporar a Maximiliano Fuentes Codera autor de “Sánchez Mazas, el falangista en va néixer tres vegades”, un complet estudi, biogràfic i ideològic, d'aquest personatge (Taurus)

Sánchez Mazas va néixer per segona vegada quan en les acaballes de la guerra civil espanyola i pres dels republicans en el santuari gironí del Collell, va ser “afusellat” amb altres companys de captivitat. Va voler l'atzar que el tret no encertés i que pogués salvar per partida doble: la mala punteria dels seus botxins primer i la benevolència del soldat que, havent-li descobert en la seva fugida, no va voler disparar-li. I encara va tornar a néixer gràcies a la citada recuperació per Cercas i Trapiello.

Fuentes Codera es va adonar que dels quatre ideòlegs més important de la Falange fundacional (Giménez Caballeo, José Antonio, Ledesma i ell mateix) era l'únic que no havia despertat interès suficient com per a escriure la seva biografia. Ho ha fet i amb una riquesa de dades veritablement espectacular. Li defineix com “un pensador sens dubte sinuós, però modern i reaccionari, tradicionalista i culturalment tolerant, catòlic convençut i il·lustrat, bilbaí i universal” i afegeix que va tenir una “complexa i contradictòria personalitat: era divertit i generós, arbitrari i tossut, dogmàtic i sinuós, tímid i capritxós, tendre i autoritari” i va conrear entreteniments tan curiosos com la rellotgeria, l'astrologia, la màgia i els gats”.

Va quedar profundament marcat per la seva estada a Roma en plena expansió del feixisme, on va exercir com a corresponsal de premsa com abans ho havia estat també de la guerra del Marroc. “El descobriment d'Itàlia va ser tan profund en termes polítics. com en el pla estètic (i) la cultura italiana estaria en la base de la seva visió del món al llarg de tota la seva vida”

El seu quefer literari li va revelar com a escriptor amb excel·lent ploma, però escassa obra publicada, malgrat que es va acreditar com a excel·lent poeta i fecund col·laborador de premsa -encara que rebutjava ser considerat periodista-. Paral·lelament va inspirar bona part de l'ideari, i fins i tot dels símbols, de la Falange fundacional. “Estava lluny del populisme feixista i molt més prop del aristocratismo reaccionari d'Acció Espanyola… i va ser “responsable de l'articulació d'una part substancial del discurs nacional i imperial de la Falange” de la qual es va convertir en “un dels intel·lectuals fonamentals”, al pensament dels quals va contribuir sens dubte la seva amistat amb Eugenio D’Ors i fins i tot amb Unamuno, per cert, parent llunyà (però va discrepar de José Antonio en l'admiració d'aquest per Ortega y Gasset).

Asilat primer, evadit i pres després, i presumptament executat pels republicans durant la guerra civil, es pot dir que va ser “algú que no havia fet la guerra però que l'havia guanyat”. Amb la victòria va aconseguir la condició de ministre sense que l'activitat política despertés la seva atenció, per la qual cosa va sortir del govern un any més tard i això després d'una acalorada discussió amb Serrano Suñer amb qui va estar a punt d'arribar a les mans. I es va assabentar del seu cessament no per l'arribada del motorista del Marró, sinó perquè va llegir la notícia en l'ABC.

Home d'innombrables contradiccions, va mantenir amistat amb personatges de molt diferent signe polític al seu com Miguel Hernández i Julián Zugazagoitia al primer dels quals va aconseguir salvar la vida, encara que no al segon.

Va resultar triat acadèmic de l'Espanyola, però mai va arribar a prendre possessió de la seva butaca i, si bé nascut a Madrid, es va considerar sempre bilbaí d'estirp i a la capital de Biscaia va dedicar bona part de la seva obra. No és estrany que el seu ajuntament li dediqués un carrer en 1966 de la qual la pròpia corporació els va desposseir el 20 d'octubre de 2014. La clau de la seva laberíntica personalitat la va donar el propi interessat quan va reconèixer que “mai m'he proposat ser res. No posseeixo una vocació determinada, ni he estat un professional de la cultura, he produït algunes petites obres disperses per tenir algun ofici… La meva vocació més natural i profunda seria no fer res”.