García Simón autor d'un estudi sobre els valguts dels Àustries espanyols

El govern dels regnes de la monarquia hispànica va experimentar un canvi profund quan es va produir el trànsit dels Àustries majors -Carles V, Felip II- als menors -Felip III i IV i Carles II-. Així com els dos primers van exercir l'autoritat real de manera directa amb l'auxili de secretaris competents però subordinats a la seva directa dependència, els altres tres van preferir gaudir de les prebendes i sinecures de la seva condició i van abandonar la gestió pública en mans d'individus de la seva absoluta confiança que van actuar en el seu nom, però amb tota llibertat i al seu capritx. Van ser els “valguts”, que Agustín García Simón estudia en la seva monografia “L'ambició del poder. Galeria de valguts” (Marcial Pons) i el precedent del qual situa en la figura de Don Álvaro de Lluna. 

“El valgut -diu García Simón- arriba al poder per amistat, afecte o intimitat amb el rei, al marge de normes i ordenances i sense més garantia del seu sistema de govern que la voluntat règia, l'absència de la qual suplanta”. I afegeix que “degué ser un ofici de vertigen on el temps tot penjava no sols del control regi dels seus actes, sinó de l'escrutini de tot el seu ser, actitud i expressió en moviment o repòs; una mirada, un gest, un to, una paraula, un silenci, una omissió. I per a això calia controlar els ressorts fonamentals d'una cort universal, com corresponia en aquests moments a la Monarquia hispànica, i muntar tot un sistema de vigilància, d'intel·ligència política i cortesana amb les seves necessàries sentines”.

L'autor és singularment sever amb el primer de tots ells, Francisco Gómez de Sandoval i Rojas, duc de Lerma, que ostentava el títol més alt de la noblesa, però era el més pobre de tots els grans i va obtenir un poder tan gran com per a aconseguir el trasllat de la cort de Madrid a Valladolid pel seu propi interès. Va utilitzar un règim clientelista basat en un “ampli cercle de confidents sotmès a una lleialtat vigilada i a prova contínuament”, la qual cosa generava “una corrupció inevitable”. Entre els seus favorits van destacar Franquesa i Rodrigo Calderón, així com Ramírez de Prado, encara que va comptar amb l'oposició d'Aliaga, confessor del monarca, i de la reina Margarita d'Àustria, la mort de la qual es va atribuir a enverinament produït per Calderón. Lerma es va caracteritzar per un “sentiment insaciable de grandesa i la cobdícia com a desig impulsiu i il·limitat”, encara que també per “la seva inestable confiança en si mateix davant la realitat adversa i la seva temorosa percepció de la lluita oberta i agosarada en qualsevol aspiració que valgués la pena”. Quan va advertir el progressiu desvalimiento de Felip III, es va cobrir l'esquena obtenint la porpra cardenalícia, la qual cosa li va salvar la vida, encara que no del desterrament. Va ser succeït curiosament per un dels seus propis fills, Cristóbal Sandoval i Rojas, duc d'Uceda, en aliança amb el confessor Aliaga, que van superar les cotes de desgovern del progenitor d'aquell. Aquesta aliança, diu, “va tenir èxit no pel complement mutu de les seves afinitats, sinó de les seves manques”, ja que “la incapacitat dels fills de Lerma no era desconeguda i la d'Uceda en concret era de domini públic”.

També va haver-hi parentiu entre Baltasar de Zúñiga i el seu nebot Gaspar de Guzmán, comte duc d'Olivares, valgut de Felip IV que va protagonitzar alguns dels pitjors desastres (guerres a Portugal i Catalunya amb el consegüent secessionisme), malgrat que el seu programa inicial de regeneració no va mancar d'ambició: “en realitat, una ansiosa i profunda reforma de la Monarquia tota que fos capaç de recuperar l'esplendor perduda, tan vilment enfosquit per l'anterior regnat i el seu valgut”. Es va proposar lluitar contra la corrupció -encara que tals intents van durar poc-, així com blindar l'autoritat real enfront de la noblesa, aplicar una política regalista en relació amb l'Església i, sobretot, afrontar els problemes de Castella (despoblació, crisi econòmica i assumpció dels costos de les guerres). “Era evident -indica- i a Castella un clam, que fer front a aquell estat de coses exigia el repartiment de despeses i càrregues” als efectes de les quals va proposar la “unió d'armes” “un programa comú de defensa en què, mitjançant l'aportació d'homes i diners de tots els regnes de la Monarquia hispànica, es garantís la seva seguretat”, la qual cosa va provocar l'oposició de tots els que volien conservar els seus privilegis particulars. Va ser la gran ocasió perduda per a aconseguir una unió d'esforços. 

L'autor critica la insolidaritat catalana en la guerra contra França -amb especial responsabilitat del ”irascible i rabiós anti castellà” Claris-, i de recordar que la unió de Portugal va beneficiar al regne veí pel seu baix nivell d'impostos, i puix que va ser Castella qui va defensar les seves colònies. I elogia a Olivares no sols perquè “la seva passió pel poder no li va conduir a l'habitual encanallamiento i corrupció”, sinó a més per la seva portentosa capacitat de treball, el seu sentit del deure i la responsabilitat, la seva sensibilitat cultural -va ser bibliòfil i mecenes d'artistes- i la seva protecció en favor dels conversos jueus.

Li va succeir el seu nebot Luis Méndez d'Haro, marquès del Carpio, discret, flexible, però poc intel·ligent, “durant que el seu valimiento el declivi de la monarquia va discórrer molt més lent” i que es va caracteritzar per la seva inactivitat i falta d'iniciativa. Va suportar les derrotes hagudes en terres lusitanes que van donar lloc a la separació de Portugal, encara que va rebre la bona notícia del retorn del principat quan “els catalans es van adonar amb claredat que la independència senzillament no era possible i, el pitjor de tot, no era la solució”. La signatura de la pau dels Pirineus ”va buscar els menors danys dins d'una pèrdua general irreparable” que va cedir la primacia europea d'Espanya en favor de França. Dada curiosa: Haro va ser l'únic valgut que va morir en l'exercici de la seva funció.

La regència de Mariana d'Àustria durant la minoria del seu fill Carles II va estar dominada per l'ambició de poder de Juan Josep d'Àustria, fill bastard del monarca anterior, que la reina vídua va marginar en favor del seu confessor, el jesuïta austríac Everardo Nithard. Un home ”preocupat per les qüestions socials, els recursos públics de la monarquia i els costums”, però superb, ferm defensor del catolicisme papal, que va suportar el rebuig dels nobles per la seva condició d'estranger i va haver de suportar l'intent de cop d'estat de Juan José, el “primer pronunciament militar d'Espanya”. 

El valimiento va finalitzar amb Fernando Valenzuela, un advenedizo del qual l'autor destaca la seva “intel·ligència, habilitat i capacitat de maniobra”, però els modestos orígens de la qual li van valer l'enemiga dels grans que van aconseguir la seva substitució per Juan José. Acollit a sagrat a l'Escorial, va anar violentament detingut i deportat a Cavite (Filipines). “La cega i capritxosa fortuna -diu García Simón- es va encebar en ell… va ser humiliat, vilment durant llargs anys amb una crueltat premeditada, absolutament innecessària”. Trista final de qui, com apunta García Simón, va marcar el trànsit entre el valimiento en el seu sentit literal i la nova figura del primer ministre.