“Seguretat de l'Estat”: com la Stasi comunista va reprimir durant 40 anys als ciutadans d'Alemanya Oriental

Una airosa estàtua de Félix Dzerzhinsky, el sinistre creador de la policia secreta bolxevic a l’URSS, rep el visitant que arriba a l’edifici principal del que va ser la seu berlinesa, a l’antiga Alemanya Oriental, del Ministeri de Seguretat de l’Estat, reconvertit ara en museu de les atrocitats comeses pel règim comunista fins al 1989. Al fons del vestíbul, hi ha aparcada una furgoneta per al trasllat de detinguts i, als pisos superiors, el visitant pot recórrer una exposició sobre la història, el funcionament, les pràctiques policials i les personalitats més destacades que van servir a aquesta institució formada per uns 90.000 agents professionals (un 20 % dones) i més del doble de confidents –«col·laboradors voluntaris»– reclutats entre la ciutadania. Els seus dirigents màxims van ser, successivament, Wilhelm Zaisser –destituït per no haver estat capaç de detectar la vaga general del 17 de juny de 1953 i expulsat del partit–, Ernst Wollweber –que va ser imposat per Moscou– i Erik Mielke, candidat d’Ulbricht i el més longeu, ja que va romandre tres dècades en el càrrec, considerat «el funcionari més temut de la RDA i sinònim de l’aparell sanguinari de la Seguretat de l’Estat». Tots tres es van formar a Moscou i els dos últims van participar en la Guerra Civil espanyola.

Un llibre de lectures sobre la policia secreta de la RDA titulat Seguretat de l’Estat, publicat per la Delegació Federal del govern alemany per a la Documentació sobre l’antiga Stasi –així era conegut l’organisme–, explica la història i la praxi del que va ser «escut i espasa del partit», perquè la policia secreta estava, en virtut dels seus estatuts de 1953 i 1969, no vinculada directament a l’Estat, sinó al PSUA (Partit Socialista Unificat d’Alemanya), és a dir, al partit comunista, del qual gairebé tots els seus membres eren militants.

La seguretat de l’Alemanya oriental es va crear el 1948 contra l’opinió del KGB per ordre de Stalin, en el si del Ministeri de l’Interior de la RDA, del qual es va segregar el 1950 com un Ministeri amb personalitat pròpia. Amb l’arribada de Mielke el 1957, es va dedicar preferentment a la vigilància interior en lloc de l’espionatge exterior, que mai no va deixar de practicar. Els seus funcionaris estaven sotmesos a una estructura de comandament militar, amb pressió educativa permanent i notables dificultats de sortida –que només s’aconseguia en casos excepcionals i amb vigilància posterior de per vida–. Els serveis centrals es van establir al barri berlinès de Lichtenberg, una antiga zona residencial els habitants de la qual van ser desallotjats a mesura que la Stasi necessitava més espai per ampliar els seus serveis, encara que també utilitzava, en determinades ocasions, domicilis particulars d’alguns col·laboradors externs. En qualsevol cas, tot i que «la RDA va crear un sens fi de llocs ocults que es mantenien en secret, la central del Ministeri de Seguretat de l’Estat definitivament no en formava part... Tothom sabia que es trobava allà», entre altres raons perquè sovint hi citaven familiars i amics dels detinguts per «aclarir un assumpte».

El museu explica com es realitzaven moltes de les seves tasques: la interceptació de correspondència o de senyals telefòniques i radiofòniques, la instal·lació d’escoltes il·legals en domicilis particulars, el seguiment de protestes, la col·laboració en el control de fronteres a partir de la construcció del mur la nit del 12 al 13 d’agost de 1961, o les tasques d’espionatge a la República Federal, on van arribar a actuar més de 3.000 agents. El cas més famós és el de Günter Guillaume, que va aconseguir infiltrar-se com a assessor de Willy Brandt, de la mateixa manera que anys abans ho havia fet l’agent doble Hans Joachim Geyer.

En el seu conjunt, era un veritable Estat dins de l’Estat de la RDA, que mai no va oblidar la consigna de Dzerzhinsky d’actuar amb «cap freda, cor calent i mans netes». Avui, els seus arxius –que en l’ensorrament de l’Estat oriental els funcionaris van intentar destruir– són el millor testimoni d’una de les institucions més sinistres del llegat germano-oriental.