“Trio viure”, un monòleg danzari de Josué Vivancos (La FACT)

Recordo fa alguns anys haver entrevistat un grup de membres de la família Vivancos amb motiu de la seva presentació a Barcelona. Vaig conèixer aleshores una saga atípica, ja que estava formada per una quarantena de fills del mateix pare, alguns dels quals es caracteritzaven per cultivar un flamenc mestissat amb tècniques clàssiques en un melting pot d’impecable perfecció i la vitalitat genètica del qual s’acompanya, en el cas de Josué, d’una excel·lent formació acadèmica gràcies al seu pas pel Reial Conservatori de Dansa de Madrid.

Aquest artista descriu a “Elijo vivir”, que es va presentar a LaFACT de Terrassa, la seva feixuga peripècia personal i utilitza amb aquesta finalitat l’eina que domina amb més fluïdesa: la dansa. El resultat és una veritable autobiografia en què el relator renuncia a transmetre el seu missatge amb la paraula perquè prefereix fer-ho amb el discurs que emana del seu propi cos i del moviment. Josué és l’autor, intèrpret i coreògraf d’un “monòleg” el protagonista únic del qual només cedeix en la seva soledat al final per culminar la funció en companyia de la seva pròpia filla. Ara bé, amb la finalitat de conduir l’espectador per l’itinerari d’una vida personal rica en coneixements, però també en contrarietats, la rapsoda Núria Serra enllaça puntualment les diferents danses i les incrusta en la vida de Vivancos mitjançant el seu inspirat verb.

Tenint en compte que qualsevol monòleg convencional exigeix del seu intèrpret un esforç sobrehumà, què dir quan s’expressa en forma de dansa. Josué Vivancos n’és molt conscient i és per això que cadascuna de les danses que conformen l’espectacle adquireix personalitat pròpia, transmutant el relat de les seves experiències i records en un exercici de singular bellesa cromàtica i elevat missatge poètic. Resulta, per consegüent, difícil distingir entre aquesta o aquella peça, tot i que no ens resistim a destacar el taconeado “a cappella” que executa sense música perquè el silenci eleva al màxim la tensió que transmet.

A “Elijo vivir” hi ha moments d’interiorització, de ràbia, de passió, però també de complicitat amb el públic –Josué baixa al pati de butaques per connectar directament amb alguns espectadors– i finalment de tendresa, quan apareix i comparteix excepcionalment l’escenari amb la seva filla, la vinguda al món de la qual va ser, a jutjar pel que explica, el bàlsam amb què va poder guarir ferides molt personals.

Hora i mitja en què Josué Vivancos roman “sol davant el perill” per donar tot el que és capaç de transmetre amb els seus peus, el seu cos i la seva ment.