“Em protegeixen els estavellis”: una reflexió sobre la mort (Fènix)

Els teatres de proximitat constitueixen una veritable caixa de sorpreses. Distribuïts al llarg i ample de la gran ciutat, amb un aforament força o molt limitat i uns mitjans econòmics de producció més aviat precaris, superen totes aquestes limitacions amb una àmplia llibertat per al muntatge de textos que podríem dir experimentals, però capaços de sorprendre, sovint de manera positiva, al públic. Un d’aquests teatres és la sala Fènix del carrer Riereta, que ha iniciat la nova temporada amb l’estrena de “Em protegeixen les estrelles”, de Genís Lama.

L’autor juga amb la persistència de la mort en el nostre imaginari íntim i personal. Un tema universal que a ningú deixa indiferent i que a tots ens provoca nombrosos interrogants de difícil resposta, molts dels quals recollits per Lama en aquest text. En aquest, per exemple, planteja la incògnita de si preferiríem gaudir d’una existència llarga però poc o gens satisfactòria, o bé una altra breu, però intensa i gratificant. Dubte que, si el contextualitzem amb notícies recents, hauria de turmentar l’excèntric president Putin, segons sembla obsessionat amb assolir els 150 anys.

Aquest tema porta l’autor a explorar aquestes incerteses transitant per camps molt diversos, entrellaçant-los amb referències —o són records personals?— a la infància i la vida familiar, i fins i tot condimentant-los amb qüestions, no per tangencials menys excèntriques, com les al·lusions a la física quàntica. Ho fa amb una hàbil interconnexió entre moments caracteritzats per certa ambició discursiva i altres més banals i intranscendents, fins i tot divertits. En realitat no és un monòleg, encara que només aparegui cap al final un segon personatge —la veu que dialoga amb Genís al llarg de la funció—. El que sí és un projecte molt personal, ja que autor i intèrpret s’ha autodirigit, tot i que en aquesta última tasca ha comptat amb la col·laboració d’Anna Cerveró.

“Em protegeixen les estrelles” —projecte seleccionat dins la quarta convocatòria de textos i projectes de “On el teatre batega”— sorprèn no només pel tema central del text dramàtic, sinó també pel desenvolupament escènic, que compta amb l’ús d’elements audiovisuals i, sobretot, per una interpretació en què Lama no només ha de fer ús de la paraula, sinó també d’una àmplia gamma d’exercicis físics o gimnàstics carregats de pura adrenalina. Els cops de puny que administra de tant en tant sobre un punching ball o sac de boxa, alguns en forma d’espectacular cop de cama, susciten estupefacció en el públic, només superada quan s’esclafa de manera aparatosa sobre el terra, si bé amb tanta habilitat que sembla que no li produeix dolor ni cap dany.

I una còda final: vam presenciar la funció el dia en què, culminada l’acció dramàtica, es va donar lectura al text consensuat pels professionals del teatre de la ciutat com a protesta contra el genocidi de Gaza i en suport a la llibertat de Palestina.