El TNC inicia temporada amb “La mort i la primavera” de Rodoreda

Consulto la web del Teatre Nacional de Catalunya l’endemà de l’estrena de l’espectacle amb què s’inicia la nova temporada i comprovo, estupefacte, que ja té totes les localitats exhaurides. I això que es representa a la sala gran, amb capacitat per a prop de 900 espectadors. Una dada que il·lustra fefaentment l’interès que ha despertat la presentació d’una versió coreogràfica de La mort i la primavera de Mercè Rodoreda, que va tenir un afortunat estrena prèvia a Venècia.

L’escriptora barcelonina va deixar inacabada aquesta obra, que és potser una de les menys conegudes, i a la qual Marcos Morau, director artístic d’aquest muntatge, li atribueix ser “una fantasia desconcertant d’imatges, gestos i cossos (de tot allò que flueix, germina i brolla al subsòl) –el subconscient potser– de la novel·la més enigmàtica i la més radicalment simfònica de Rodoreda”. Dit això, no és gens aventurat concloure que la seva adaptació a l’espai escènic ha hagut de significar una feina ímproba, ja que el mateix Morau, que l’ha convertida en espectacle coreogràfic, afegeix que “el món cruel i atemporal de la novel·la és també una al·legoria dels mals del món, dels estralls i feixismes de la modernitat, perquè presenta la història com el resultat d’una horrible sordesa a la música secreta de tot allò viu; perquè exhibeix una humanitat opressora i oprimida, sempre abocada a fer el pitjor ús possible del potencial de generació, vida, mort i descomposició que la natura li proporciona”.

Vet aquí un espectacle diferent a qualsevol convencionalisme en el gegantí espai escènic del TNC, que apareix gairebé nu d’escenografia, encara que amb elements suficients i, en alguns moments, d’una visualització inesperada, situats en un ambient dens i boirós pel qual deambulen uns personatges gairebé endevinats a recer d’una llum mortecina. Els vuit intèrprets es desplacen interminablement i realitzen moviments espasmòdics repetits que els obliguen a doblegar el cos i a caure una vegada i una altra a terra, mentre s’escolta una música profunda i insistent (de Maria Arnal) que accentua el to inquietant de la situació. Tot plegat amb l’omnipresència de la guerra i de la mort, representada per un conjunt de cadàvers presumptament exhumats i que apareixen embolicats en els seus corresponents sudaris. No hi falta l’aparició final d’un esquelet, amb tots els seus elements, que fa d’aquesta una obra de profund simbolisme, desesperançada, tràgica.

El text previ que apareix en pantalla abans de l'inici de la funció i el missatge i bandera que s'exhibeixen en el comiat recorden al públic que aquest mateix acte cultural es produeix quan en les ribes orientals de la mateixa mar que ens banya ocorre un escandalós genocidi. Una dramàtica realitat que enfila “La mort i la primavera” amb l'espanto d'una realitat molt pròxima i immediata davant la qual no podem posar-nos de perfil i que ens té a esglaiats. Tots som a hores d'ara, no ja espectadors d'una funció teatral sinó també, i això és el més greu, del primer genocidi del segle XXI. El que demostra que la maldat humana no ha canviat al mateix ritme que els avanços tecnològics. O per dir-ho més clar, no ha avançat res.