L'estil fantàstic i la llibertat creativa en la música barroca

Still Life: Early Baroque Fantasy

Música D´Outrora

Deux-Dobles eles

En el Barroc d'hora trobem una manera de compondre denominada stylus phantasticus que el filòsof alemany Athanasius Kircher va definir en el seu tractat Musurgia Universalis (1650) com “el mètode de composició més lliure i desenfrenat; no està lligat a res, ni a paraula ni a tema musical; va ser instituït per a mostrar el geni i per a ensenyar el disseny ocult de l'harmonia i l'enginyosa composició de frases harmòniques i fugides”. Les seves arrels estan en la música del Renaixement tardà italià, en compositors com Carlo Gesualdo i el flamenc Giovanni de Macque, els qui van impulsar peces conegudes com stravaganzas sense una forma concreta, però amb unes melodies, ritmes i harmonies extraordinàries. Ja en el segle XVII, tota aquesta llibertat creativa a l'hora de compondre buscava despertar les passions de l'oïdor, incidint sobre els sentiments i els estats d'ànim.

Aquest estil fantàstic vertebra l'òpera preval del conjunt de cambra Música D´Outrora, una formació radicada a Londres que va ser creada en 2022 pel director i clavecinista gallec Pablo Devigo. El disc pren el seu nom de la natura morta (Still Life), gènere pictòric barroc per excel·lència, com a equivalent visual del stylus fantasticus, en el qual el llenç combina diferents elements amb la intenció de crear un impacte emocional. Gravat en la St. Alban’#s Church de Birmingham, ha comptat amb la formació bàsica de Música D´Outrora, Devigo a la direcció i teclat, Christi Park al violí i Timothy Lin en els instruments de corda fregada, completada per Claas Hardens (lirone), Dávid Budai (violone), Asako Ueda (tiorba i archilaúd) i Louis Moisan (guitarra barroca).

Still Life: Early Baroque Fantasy recull obres de Dario Castello (1602-1631), Ignazio Albertini (1644-1685), Alessandro Stradella (1643-1682), Gregorio Strozzi (1615-1687) i Dieterich Buxtehude (1637-1707). Encara que en el Barroc primerenc l'estil fantàstic apareix en gèneres com les fantasies i les tocates -on cobra rellevància la improvisació i el contrast notable entre les diferents seccions de la peça-, també estableix una relació molt estreta amb les primeres sonates. No és casualitat, per tant, que de les set corts del disc cinc d'ells siguin sonates.

Les sonates primerenques eren pur stylus phantasticus quant a que es basaven en trets com la llibertat compositiva, la improvisació, el virtuosisme i la imaginació. El teòric francès Sebastien de Brossard el va deixar molt clar quan va definir el gènere subratllant la varietat d'estils, expressions i tempos que combinava que eren producte del “capritx del compositor, qui sense estar subjecte a cap regla sinó a les generals del contrapunt ni a un nombre fix de mètriques particulars, fa el millor que pot, inspirat pel seu geni, canviant de mètrica i manera quan ho considera oportú”.

D'aquesta forma, obren i tanquen aquest disc dues sonates del venecià Dario Castello, en concret, la primera i la segona del segon volum del seu llibre Sonate Concertate in Stil Modern, publicat a Venècia en 1629 i reimprès en 1644. Es tracta d'unes mostres primitives del Barroc instrumental en les quals el terme “estilo modern” fa referència al fet que incorporen el baix continu com a sustentació harmònica de les veus agudes, un element importat de l'òpera. En aquest cas, els instruments  reemplacen a la veu humana en el paper solista fent gala d'una velocitat i una tessitura interpretativa que a vegades superen a les dels cantants. Com indica Devigo en les notes que acompanyen a l'enregistrament, aquestes sonates contenen una enorme profunditat emocional i transmeten “el mateix poder expressiu que va caracteritzar a les grans òperes venecianes del moment”.

També ha contribuït a aquest programa amb dues sonates el violinista milanès Ignazio Albertini, la vida del qual ens és en gran manera desconeguda, si bé sembla ser que va acabar els seus dies assassinat a Viena on treballava com a músic de cambra d'Eleonora Gonzaga, vídua de l'emperador Sacre Imperi Romanogermànic Ferran III. De la seva creació solament ha arribat fins nosaltres el volum Sonatinae, integrat per dotze sonates per a violí i baix continu, dos de les quals han estat gravades en primícia per Música D´Outrora.

L'última sonata que apareix en el disc porta la signatura de Dieterich Buxtehude, un dels principals noms de l'Escola del Nord d'Alemanya. Encara que va estudiar a la ciutat danesa de Elsinor -on Shakespeare va situar la seva obra Hamlet-, va treballar durant quaranta anys com a organista de l'església de Santa María de Lübeck, el lloc més prestigiós i millor pagat de la ciutat. Buxtehude va deixar un extens repertori de música per a òrgan, des de tocates, preludis i composicions sobre corals, fins a canzonas, suites i variacions. És considerat com el major geni en l'òrgan abans que Bach i, d'altra banda, els seus preludis constitueixen un dels exemples més elevats del stylus phantasticus, si bé la peça inclosa en l'enregistrament és una sonata a trio.

Still Life: Early Baroque Fantasy inclou també una simfonia del compositor de Nepi Alejandro Stradella, la vida novel·lesca del qual, plagada d'embolics de faldilles i viatges pel món, no aconsegueix eclipsar la grandesa de la seva creació, entre la qual destaquen especialment les seves sis òperes i, molt especialment, els oratoris que va signar. Menys coneguda és la seva obra instrumental de la qual aquí s'ha seleccionat Sinfonia a Tre.

L'últim nom del disc és el de l'organista Gregorio Strozzi que en 1687 va publicar a Nàpols Capricci dóna sonés cembali, et organi, llibre integrat de vint-i-nou peces per a òrgan i clau, una de les quals ha estat gravada en primícia per Música D´Outrora.

Still Life constitueix una atractiu viatge a través dels afectes i els sentiments, que mostra la capacitat d'aquesta música barroca primerenca per a transcendir el mer delit estètic i aconseguir les més profundes estades de l'ànima humana.