La Cubana ret homenatge al teatre d'aficionats amb “L’amor vènia amb taxi” (Romea)

“Reivindico la bogeria”, va dir amb tota serietat Jordi Milán, director de La Cubana, en la presentació a el Teatre Romea de “L’amor venia amb taxi”, el nou espectacle d’aquesta imaginativa, longeva i exitosa companyia teatral catalana. Un espectacle que té un objectiu molt concret: retre homenatge al teatre d’aficionats —que no amateur— de Catalunya, realitzat en el si de diverses entitats religioses, cíviques o populars, i que ha estat la llevadura d’una fortíssima afició popular per l’art dramàtic amb una conseqüència ambivalent: la creació d’un públic nombrós i fidel i el descobriment d’intèrprets que, foguejats en aquests modestos escenaris, han acabat convertint-se en grans figures de l’escena. Us faré una confessió: jo també vaig fer teatre d’aficionats en una entitat que s’aproxima al centenari, l’Agrupació Artística La Torxa, encara que mai no vaig passar de modest partiquí.

Doncs bé, “L’amor venia amb taxi” arriba al Romea i no per casualitat perquè, com va explicar Jordi Milán, va ser en aquest teatre on La Cubana va presentar el seu primer espectacle sota sostre —els anteriors havien estat a l’aire lliure— i perquè a més està situat en un espai màgic de la ciutat, un àrea de potser no més d’un quilòmetre quadrat però en la qual hi van coincidir professionals profundament lligats al teatre, tant d’aficionats com professionals: el taller d’escenografia dels germans Salvador, el magatzem de vestuari dels germans Peris, l’establiment de perruques Damaret i la llegendària Llibreria Millà, proveïdora de textos teatrals de tot tipus. Un espai urbà on es troba situat el propi Romea i hi ha o hi havia altres teatres, com el Poliorama, el Principal, el Liceu o el Guimerà i la sala Mozart.

“L’amor venia amb taxi” va ser una comèdia lleugera escrita per l’actor Rafael Anglada i estrenada al teatre del carrer Hospital l’any 1959, un any en què es gestaven grans canvis en la vida tant de Barcelona com d’Espanya: les reformes urbanístiques de l’alcalde Porcioles, amb l’enterrament de la línia fèrria del carrer Aragó, la desaparició de les barraques de Montjuïc o la planificació de les noves rondes, mentre que l’ambient polític s’anava liberalitzant tímidament amb la normalització progressiva del teatre en català i l’arribada dels primers turistes. D’aquí que La Cubana hagi escollit aquell títol perquè a més va ser una obra de referència en el repertori dels teatres d’aficionats. Clar que del text d’Anglada ha quedat poc més que el títol, perquè Milán, amb Toni Sans i Rubén Montaña, han escrit el llibret d’un autèntic musical que portarà a col·lació músiques d’ahir i altres noves, amb les quals s’hi entrellaçarà una obra divertida amb el segell indubtable de La Cubana.

I no ens resistim a finalitzar aquesta crònica sense explicar-vos una anècdota que va contar Josep María Pou en la presentació. Resulta que Milán no té cap temor a utilitzar en l’escenografia i simbologia de l’espectacle el groc, que en l’ambient teatral és un color maleït per certa desgràcia atribuïda a Molière. Doncs bé, el primer valent que es va atrevir a trencar amb aquest malefici va ser un altre actor barceloní, Adolfo Marsillach, el 1973 en una obra en què Pou va intervenir i en la qual es va utilitzar el groc. El director del Romea va explicar que, després de l’estrena, va morir primer un electricista, després l’empresari i poc després ETA va assassinar l’almirall Carrero Blanco, president del govern, la qual cosa va obligar a suspendre les funcions cinc dies. Pou va assegurar que és supersticiós però…