“Super sapiens”, un inquietant muntatge teatral en un espai multidisciplinari

Un dels fenòmens més curiosos, i esperançadors, de l’actualitat teatral barcelonina és la naturalitat amb què obres de petit format que troben el seu lloc en sales “on el teatre batega”, amb un aforament que sol oscil·lar entre les 50 i les 100 butaques, poden posteriorment ser transferides a altres teatres més comercials i amb una capacitat notablement superior. Ho hem anat constatant amb no poca reiteració i, sens dubte, amb satisfacció, ja que això vol dir que certes experiències teatrals que de vegades no són capaces de seduir inicialment els programadors més convencionals sí que poden ser assumides per aquests quan constaten la seva validesa comercial.

Doncs bé, una d’aquestes experiències és la que s’ha produït al Poblenou, on acaba de reposar “Super sapiens”, un text que Sergi Belbel va estrenar a la diminuta sala Flayhard de Sants. Amb una peculiaritat afegida: el muntatge inicialment mínim ha trobat allotjament en una gegantesca nau industrial del número 121 del carrer Llull, readaptada com a espai escènic amb una original estructura de seients desplaçables —no massa còmodes, cal dir-ho tot— i un muntatge escenogràfic constituït per una immensa construcció de tubs metàl·lics proveïts d’efectista luminotècnia. La transferència d’un lloc a un altre del text teatral amb dramaturgia de Roc Esquius ha suposat una transformació copernicana del muntatge inicial. Allò que en el seu moment tenia d’intimista s’ha transformat en magnífic, i la possibilitat d’utilitzar tecnologies de so i luminotècnia ha permès convertir un text certament inquietant en poc menys que una obra espectacular de teatre fantàstic.

I efectivament, si hi ha un cinema fantàstic del qual Sitges és un bon exemple, aquest gènere també es pot donar en l’art escènic quan els elements que es desenvolupen sobre l’escenari intenten suscitar la inquietud de l’espectador, submergint-lo, com és el cas, en la possibilitat de convertir-se en testimoni actiu o passiu de la submissió a uns estranys éssers que donen títol a l’obra: els super sapiens. I tot això mitjançant la interpretació de només dos personatges: l’home poderós —en aquest cas, identificat com un conseller de Salut del govern autònom català— i una estranya visitant que el submergeix en un univers desconegut i el condueix a un final críptic i inesperat, papers que encarnen Marta Torné i Enric Cambray.

El gegantesc atrezo escènic muntat en aquesta nau industrial permet a Belbel moure els personatges des del que sembla un modest despatx administratiu fins a un circuit que es desenvolupa al llarg i ample del laberint metàl·lic disponible a tal efecte, i en el qual la paraula queda subratllada pels efectes de llum i entrellaçada amb espasmes musicals, produint en molts moments una sensació d’imaginari terror o, com a mínim, d’inevitable desassossec davant les temibles turbulències de la intel·ligència artificial.

Quan la funció acaba, els espectadors són convidats a trobar la sortida seguint un camí que, a mode de joc, els obligarà a pronunciar-se sobre qüestions vitals en un sentit o un altre. Tot això fa de “Super sapiens” una experiència imaginativa, insòlita, en certa mesura provocadora, però en tot cas novedosa.