“La rumba que tomba” amb Paco Aguilera al Teatre Flamenc

“Per fer rumba flamenca cal tenir ‘pellizco’”, ens diu Paco Aguilera, un artista barceloní establert des de fa gairebé dues dècades a Miami, però que torna a la seva ciutat natal per oferir una mostra del seu art al Teatre Flamenc del barri de la Ribera.

Parlar amb Paco és fer història de la tradició flamenca de la ciutat comtal, que no en va va merèixer ser qualificada en el seu dia com “la capital flamenca del nord d’Espanya”. Ell mateix és hereu d’aquesta tradició, ja que tot i ser fill de malagueny i aragonesa, va néixer a Barcelona. Recorda la seva infància quan vivia a les barraques del Tiro de Pichón, a Montjuïc, un cinturó de precaris habitatges que sembla que van molestar Franco quan hi va acudir per formalitzar l’acte de lliurament del castell. El cap de l’Estat va censurar aquell espectacle i les autoritats del moment van haver de buscar solucions amb rapidesa. Al cap de poc temps, les barraques de la muntanya havien desaparegut i els seus habitants van rebre pisos de protecció oficial. La seva família va ser una de les beneficiades amb un d’aquests al barri del Besòs. Tot i no ser gitano en sentit estricte, va tenir una àvia que ho era, i per això no dubta a afirmar que “em sento molt gitano malgrat el que diguin els patriarques de l’ètnia i tot i no compartir algunes de les coses que es presumen tradicionals, com el casament d’adolescents als 14 anys; a la meva filla me la van demanar i em vaig negar a entregar-la”.

Va començar a dedicar-se a la música en plena adolescència. Per aquella època, Paco ja havia manifestat les seves qualitats artístiques, que no van venir del seu pare, ferrer de professió i torero de vocació, sinó del seu oncle. “En realitat —ens explica— vaig ser autodidacta; vaig aprendre amb el germà del meu pare i amb el meu cosí i altres amics. El meu oncle Paco havia estat guitarrista de Lola Flores i Manolo Caracol i d’altres figures flamencas, i el meu cosí Paco, bailaor. Vaig aprendre a tocar la guitarra amb uns nois amb qui em trobava després del col·legi i després vaig estudiar amb Remolino pare, que donava classe al carrer Reina Amàlia. El meu pare volia que fos un tocador seriós, però a mi m’agradava la rumba, i en això, sens dubte, va influir Peret, que era com de la família. Recordo que quan es va fer pastor va ser amb el meu cosí, que també s’hi va ordenar, i que un dels primers discos que va gravar Peret va ser gràcies al meu oncle Paco Aguilera”.

Evoca el seu debut professional en dos cabarets de les Rambles: el Tabú —“on les noies d’alterne em cuidaven amb afecte”— i el Villa Rosa de l’Arco del Teatro, així com el seu primer disc titulat “Tápate María, tápate” amb Rumba 2000 al llegendari segell Belter.

Paco explica que “jo sé fer flamenc en els seus pals tradicionals, però em considero un rumbero perquè és la música tradicional de Catalunya i, a més, un ritme alegre, fàcil, contagiós, que es pot cantar i que s’identifica per les seves lletres, i que fusiono amb altres ritmes, com el pop, el rock, el funky o el hip-hop. És una de les músiques més ballables que existeixen i a tots els països té bona acollida, mentre que el flamenc és més difícil de digerir”. Aguilera confessa que al llarg de la seva carrera ha estat fidel al camí que es va traçar tot i que amb el temps ha anat barrejat la rumba amb altres gèneres: “vaig fer un disc amb reguetó, també bachata quan vaig viure a Santo Domingo, o un disc amb arranjaments àrabs a Turquia; no vaig canviar el ritme sinó que el vaig fusionar amb arranjaments nous”. El més recent ha estat una ranchera amb Fernando Allende.

Recorda amb afecte les seves actuacions a Mèxic, on “adoren la rumba”, i va treballar vint anys a Alemanya, així com a Suïssa o Noruega. “La gent pensa que els del nord d’Europa són molt freds, però no és cert, s’animen molt”.

Durant la seva actuació al Teatre Flamenc el diumenge 2 de novembre a la una del migdia, farà un repàs a temes antics seus, perquè la gent els demana molt, però també presentarà coses noves acompanyat del baixista Petete María, del percussionista Ricardo Tarragona junior i del pianista Carlos Muñoz. I demostrarà una vegada més que “la vida és una rumba”, “una rumba que tomba”.