“Hi! I’m Steven”: Halloween contra “l’ou com balla”

Quin ensurt s’hauria endut la meva filla si hagués entrat a la sala Maldá on, a l’arribada del públic, era clarament visible sobre l’espai escènic la presència de diverses paneroles. Per sort, no hi havia cap motiu d’alarma perquè els presumptes insectes no eren tals, sinó uns petits joguets mecànics accionats amb piles i destinats a introduir els espectadors en l’espectacle que anaven a veure. Perquè els protagonistes de “Hi! I’m Steven” són precisament les paneroles, éssers que, segons sembla, són resistents a tot tipus de situacions crítiques i capaços de sobreviure en les circumstàncies més adverses. Un paradigma adequat per simbolitzar la dura supervivència dels penúltims habitants de la Barcelona antiga, del nostre cèlebre Barri Gòtic, transformat en les últimes dècades en una zona mancada de vida pròpia més enllà de les hores de visita dels forasters, i en la qual els habitatges de tota la vida s’han convertit en allotjaments turístics i les botigues tradicionals en altres de records, fundes de mòbil, empanades i altres frusleries.

Sobre un text de Ramón Micó, la companyia Les Pinyes, formada per Marta Asamar, Celia Castellano i Noelia Fajardo, ha muntat un espectacle pluridisciplinari en què la paraula serveix com a fil conductor entre nombrosos gèneres, ja que les tres intèrprets no només “diuen”, sinó que ballen, es transformen una i altra vegada, fan tota mena de jocs de llums i ombres o de transparències i manejen titelles en una acció dramàtica desfermada que es desenvolupa a un ritme vertiginós amb un canvi ininterromput d’elements escènics. Detall gens banal en un espai com el disponible en aquest teatre que és, com bé se sap, el més semblant al salonet típic on una família burgesa rebia les visites el dia que tocava.

Ens expliquen que aquesta proposta innovadora i sens dubte original, a més de molt divertida, ha estat possible gràcies a la col·laboració de gent del propi barri, ja que els seus promotors han volgut precisament teixir vincles i lligams amb els meritoris supervivents d’un entramat urbà en perill de perdre la seva pròpia personalitat. Un repte certament meritori que, com diuen els seus responsables, “posa en dubte la nostra identitat individual i social i ens pregunta com i per què hem de preservar l’ànima dels barris i el sentiment de comunitat davant de les plagues”.