“Una ficció ben explicada és millor que mil realitats” proposa Nelson Valente

“Una ficció ben explicada és millor que mil realitats”, diu com a colofó el personatge més inquietant d’“Avui no ploraré”, una comèdia original de l’escriptor argentí Nelson Valente que s’ha estrenat al teatre Goya i que Sergi Belbel ha traduït al català per a aquells que no són capaços de gaudir-la plenament en el seu text original. O per altres raons que sospitem, però que no vénen al cas.

Inicialment podria semblar una d’aquelles tradicionals “comedies de matrimonis” i alguna cosa d’això hi ha, si bé en aquest text compta amb més integrants dels habituals, ja que a les dues parelles imprescindibles se sumen dos personatges més que són, des del punt de vista dramàtic, fonamentals, perquè és a ells a qui correspon turbar l’aparent relació idíl·lica que marca el punt de partida.

El retorn al si familiar de Llum, que ha estat ingressada durant un mes en un establiment psiquiàtric, dóna lloc a la convocatòria d’un sopar “de germans” en què apareix sobtadament una companya d’ingrés de la pacient, cosa que trastocarà completament una harmonia que resulta fictícia perquè cadascú guarda els seus propis secrets a l’armari. A mesura que van apareixent tots els cadàvers personals ocults, la situació es desboca paulatinament fins a culminar en un final abracadabrant i un punt sainetesco en què l’espectador bé pot deduir que, com passa alguna vegada, el més boig resulta a la postres el més cuer.

Dit tot això, se’ns permeti ressaltar un factor que ens sembla fonamental en aquest cas, i és el de l’escenografia. La comèdia de Valente es desenvolupa en forma d’escenes successives amb ubicacions diferents, cosa que sens dubte devia provocar un mal de cap a l’escenògraf Alejandro Andújar, que, no obstant això, ha resolt el problema amb molta enginy.

Per a això utilitza un dispositiu circular que descobreix a la vista del públic cadascun dels llocs on es desenvolupen aquestes escenes, alguns d’ells interconnectats, però altres completament aliens o teòricament allunyats. El desenvolupament successiu de l’acció dramàtica permet que Valente, qui també ha assumit la direcció del muntatge, aconsegueixi un desenvolupament sumament dinàmic que en un altre context hauria resultat molt més complicat.

Compta per a això, a més, amb el bon fer de Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Jordi Rico, Albert Ribalta i Ágata Roca, de manera que “Avui no ploraré” resulta en conjunt un entreteniment teatral molt estimable, que és, en resum, el que s’espera d’una comèdia.