Renacimiento recupera la correspondència entre Maruja Mallo i alguns dels seus coetanis famosos

Es pot dir perfectament que la vida de Maruja Mallo abasta pràcticament tot el segle, ja que, nascuda el 1902, va complir 93 anys. A aquesta dada purament cronològica cal afegir-hi, i això és sens dubte molt més important, el fet que va ser, tant per la seva vida com per la seva obra, emblemàtica de l’atzarosa peripècia espanyola durant aquest segle. Filla d’una família nombrosa i de pare funcionari de l’Estat, va viure durant la infància i joventut a mercè dels destins del seu progenitor per establir-se després a Madrid, passar una temporada fructífera a París, viure un llarg exili a Sud-amèrica i finalment tornar a Espanya als anys seixanta, on va morir.

Aquesta itinerància li va permetre relacionar-se amb figures cabdals de la intel·lectualitat del seu temps, ja que a la capital espanyola va mantenir una intensa relació amb les persones de la Residència d’Estudiants, a la francesa amb Max Ernst, Miró i Giorgio de Chirico, i Éluard, i a l’argentina va teixir una duradora relació amb l’ambaixador mexicà Alfonso Reyes. Va ser una dona trencadora en el seu art —del surrealisme al constructivisme— però també en la seva vida sentimental, on es mostrava lliure de convencionalismes i lligams, i en la seva nòmina amorosa hi figuraren l’escultor Aladrén —als favors del qual li “va robar” Federico García Lorca—, Miguel Hernández i Rafael Alberti, amb qui va estar gairebé cinc anys.

En un segle en què el correu postal era la forma més habitual de comunicació a distància, la correspondència ocupa un lloc de gran interès per conèixer el dia a dia dels redactadors epistolars. D’aquí la importància de Carta de Maruja Mallo (Renacimiento), llibre en el qual l’historiador de l’art i galerista Guillermo de Osma ha recuperat 121 cartes que Mallo va dirigir a 36 destinataris, ja que en gairebé tots els casos es tracta de plecs enviats per ella, llevat d’alguna excepció comptada, ja que els que van arribar al seu poder es van perdre o van desaparèixer gairebé en la seva totalitat.

Són cartes, targetes postals o papers escrits a volapluma, en les quals “la gran protagonista és la seva obra i la seva carrera professional” i es demostra que “era molt imaginativa, no mentia, però sí que exagerava els seus èxits i vendes”. Sovint incloïa dibuixos o retalls, mentre que en alguns textos es detecten algunes faltes ortogràfiques. Entre els seus corresponsals reproduïts hi apareixen Dalí, Carmen Conde, Fernández Almagro, Gasch, Antonio Machado, Concha Méndez, Ortega y Gasset, María Zambrano, Santos Torroella, Gregorio Prieto o Gabriela Mistral (que, com a representant diplomàtica de Xile a Lisboa durant la Guerra Civil Espanyola, va facilitar el seu viatge a Amèrica), i fins i tot Nelson Rockefeller o la Metro Goldwin Mayer.

Es tracta de documents certament valuosos per aprofundir en la personalitat d’aquesta dona, que sempre va ser molt conscient de la importància de la seva obra i del seu reconeixement com a artista, que va valorar la presència en la premsa en el seu treball, va utilitzar amb habilitat les relacions públiques i que mai no va desmentir la seva fe republicana, encara que sense cap militància partidista.