“El barquer”, un drama de Jez Butterworth sobre l'època dels “troubles” d'Irlanda del Nord

Fa poc més de deu anys vaig estar a Belfast amb motiu del centenari del naufragi del Titanic, el famós transatlàntic que, en la seva navegació de Gran Bretanya als Estats Units, va col·lidir amb un iceberg i va naufragar causant centenars de víctimes. Després d’una història recent convulsa, la coneguda com Irlanda del Nord vivia, quan la vaig visitar, anys de recuperada tranquil·litat. L’acord de Stormont, o de Divendres Sant, havia posat fi als “troubles”, eufemisme que servia per denominar el conjunt d’incidents sagnants que van caracteritzar una veritable guerra civil durant tres interminables dècades.

Com que en aquell moment tant la República d’Irlanda com Gran Bretanya formaven part de la Unió Europea, les fronteres interestatals s’havien difuminat i no hi havia cap problema a passar d’un territori a l’altre. I, tot i que l’objecte del meu viatge era completament aliè a aquell problema polític, el cert és que era fàcil detectar com permanien molt vives les seves empremtes en la fisonomia urbana, en la decoració de les vivendes, en els grafits de les parets i fins i tot en la supervivència de certs murs que en el seu dia separaven les respectives zones de les dues comunitats enfrontades.

Aquest conflicte va tenir el seu reflex en la literatura i el teatre, com va ser el cas de l’autor anglès Jez Butterworth, que li va dedicar un dels seus textos dramàtics que Julio Manrique ha rescatat i posat en escena a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc. Manrique explica que, de fet, aquest text és tributari de l’experiència personal del seu autor, la dona del qual, l’actriu Laura Donelly, era neboda d’un “desaparegut” durant el conflicte, un altre eufemisme que s’utilitzava per qualificar els xiulets reals o suposats dels anglesos que l’IRA segrestava i/o eliminava, cosa que va ocórrer en disset casos.

En uns temps en què hem reduït el teatre habitual a sessions de noranta minuts i a repartiments de no més de quatre personatges, escriure i, encara més arriscat, muntar una obra de dinou personatges i tres hores i mitja de durada, ens retrotrau a temps ja oblidats. L’esforç resulta encara més notable si tenim en compte que Butterworth va concebre una trama fidel al principi de les tres unitats teatrals —acció, temps i lloc—, ja que la ficció narrativa transcorre al llarg de vint-i-quatre hores en el mateix espai i amb pràcticament els mateixos personatges: la celebració de la festa de la collita, que dóna lloc a la reunió dels membres de la família Carney —el patriarca de la qual havia estat militant de l’exèrcit republicà irlandès— i d’alguns amics.

Manrique explica que: “El barquer parla de la terra. De la terra com a font de vida. I també com a font de conflicte. De violència, de discòrdia i de destrucció. Parla de les arrels i dels avantpassats. Parla dels desapareguts. Del dolor que, inevitablement, acompanya l’amor. L’amor a una persona, a una idea, a una pàtria. L’amor que et fa esclatar el cor de vida. I l’amor impossible, l’amor que, tard o d’hora, et farà mal. Parla del desig i de la màgia i de la bellesa del món. I també de la guerra i de les ombres del món”.

Manrique, que ja havia dirigit una altra obra del mateix autor, “Jerusalem”, afegeix que “El barquer” és “una obra gran, en molts sentits. El seu extens repartiment, on es barregen persones de diferents edats i generacions, ha convertit tots i cadascun dels assajos de l’espectacle en una aventura extraordinàriament emocionant. Tot un repte però també, i sobretot, un regal. Una celebració del teatre i de la vida”.

Manrique ha dirigit amb notable habilitat aquest repartiment, en el qual intervenen fins i tot dos infants, i ha enriquit el text teatral amb l’addició d’algunes cançons en gaèlic irlandès, que ajuden a contextualitzar molt adequadament el drama. Perquè “El barquer” és, en definitiva, un drama o, potser millor, una tragèdia, en què no falta la violència ni la mort, en un muntatge espectacular que només és a l’abast d’un teatre públic.