Vídeo | La partitura dels segles: el despertar dels instruments que dormien sota la sorra

La història ha deixat de ser una lectura muda en llibres de pols. Avui, la ciència i l'art es fundin per a recuperar l'herència vibratòria de la humanitat. No sols contemplem l'ivori o la fusta; escoltem el timbre, l'harmònic i la cadència que van configurar el paisatge sonor dels nostres avantpassats. És un miracle acústic: la música que una vegada va ser aire, torna a ser-ho.

El llaüt egipci: un murmuri de seda i budell

El llaüt o pandura del Regne Nou no sols es veu; se sent com un batec. Les seves cordes de budell tibades sobre fusta de cedre produeixen un so sec, punxant i melós, capaç de dibuixar arabescos en l'aire. En ser premut, l'instrument allibera una nota que mor lentament, imitant el ritme del cor en les càlides nits de Tebes. La seva sonoritat és una dansa de dits que acaricien la fusta, evocant l'agilitat dels banquets on la melodia era tan embriagadora com el vi de palma.

La lira d'Apol·lo: el ressò de la proporció àuria

La lira grega, la chelys, és l'encarnació de l'equilibri. La seva ressonància és cristal·lina, gairebé matemàtica. En fregar les seves cordes, es produeix un toc eteri i pur, una vibració que sembla ordenar el caos del pensament. No hi ha estridència en la seva veu; és un murmuri de cordes de seda que ressonen en una closca de tortuga, creant una atmosfera de serenitat contemplativa. És la música de l'ethos, un so que busca la virtut a través d'una transparència acústica gairebé celestial.

El ney: el lament del vent en el mareny

Escoltar el ney és escoltar l'alè mateix de la terra. Aquesta flauta de canya produeix un so bufat, vetllat i profundament melancòlic, on el soroll de l'aire contra la vora de la fusta és part de la mateixa melodia. El seu timbre és orgànic, humà, gairebé un gemec que ascendeix des de les profunditats del Nil. És una nota que flueix sense arestes, una línia infinita de so que connecta el buit de la canya amb la plenitud de l'esperit.

El sistre: el xiuxiueig de les estrelles i el metall

El sistre no busca la melodia, cerca la vibració primordial. En ser agitat per les mans de les sacerdotesses de Hathor, els seus anells metàl·lics xoquen produint una dringadissa rítmica, un xiuxiueig metàl·lic i brillant que recorda al d'una serp de cascavell o al de les espigues de blat mogudes pel vent. És un so textural, hipnòtic, dissenyat per a fracturar el silenci del temple i crear un tràngol on el diví i l'humà es troben en un esclat de lluentor acústica.

L'aulos: l'estridència dionisíaca del doble alè

Enfront de la calma de la lira, l'aulos esclata amb una veu penetrant, nasal i salvatge. Les seves dues llengüetes vibren amb una intensitat que talla l'aire com un ganivet de bronze. El so és dens, vibrant i ple d'energia, capaç d'induir al frenesí o de marcar el pols indestructible d'una falange en marxa. És una polifonia rústica i poderosa, un crit de fusta que exigeix atenció i desferma les passions més primigènies de l'ésser humà.

Bronze i escala: la majestat de la potència romana

El tancament d'aquesta simfonia històrica arriba amb el cornu. El seu so no és un murmuri, és un tro de metall. El bronze produeix una nota greu, fosca i vellutada que viatja per les valls com un presagi. És una sonoritat heràldica, una vibració que fa tremolar el pit de l'oïdor. En contrast, les arpes antigues aporten el contrapunt de les cascades de notes cristal·lines, on cada corda és una gota d'aigua caient en un atuell d'or, tancant el cercle d'una música que, després de mil·lennis de somni, torna a vibrar en el present.