“Casa de nines” de Ibsen a la sala Atrium

En una temporada com l’actual, en què els escenaris barcelonins abunden en propostes d’autors contemporanis, moltes d’elles banals —el que no vol dir poc interessants—, la recuperació de textos clàssics és un fet reconfortant. I certament, Ibsen fa temps que ha adquirit per mèrits propis la condició de “clàssic”, encara que del segle XIX. Un títol que, sens dubte, ningú li pot negar, així com el de escriptor avançat al seu temps, si tenim en compte que va ser capaç de trencar motlles i estereotips ancestrals, no sense polèmiques i crítiques acerbes. Quan la societat europea encara era fortament patriarcal, i el paper de la dona casada era indiscutiblement vicari del del seu marit, Ibsen es va atrevir a qüestionar aquests rols amb el seu drama Casa de nines, que la sala Atrium recupera sobre una traducció al català de Feliu Formosa, adaptada i dirigida per Raimon Molins.

Seguint un esquema avui molt habitual amb els textos considerats “clàssics”, l’adaptació de Molins ha consistit a comprimir el text, prescindir d’alguns personatges secundaris i fins i tot canviar el sexe d’un dels principals, cosa que fa que el muntatge sigui majoritàriament femení —tres dels quatre intèrprets són dones—, circumstància que li permet afegir una altra llicència: una breu coda lésbica.

Malgrat la limitada disponibilitat de l’espai escènic de la sala Atrium, en aquest cas s’ha optat per la utilització d’elements escenogràfics més complexos sobre disseny de Kike Blanco. Si bé al principi aquests resulten, encara que adequats per contextualitzar el text, més aviat escassos, posteriorment s’enriqueixen amb l’aparició d’un element aparatoso que els aïlla i situa l’espectador a l’exterior del lloc on discorre l’acció. A això s’hi afegeix un efecte sempre espectacular: la il·lusió de la nevada que cau sobre els protagonistes en un moment determinat de l’acció dramàtica.

Amb tot això és fàcil deduir que la posada en escena d’aquesta Casa de nines ha estat ambiciosa. Hi hem de sumar la interpretació de Jordi Llordella, Claudia Manini, Cris Martínez i Anna Maruny, que resulta convincent i, en l’escena final, especialment dramàtica, quan la Nora trenca les lligadures que la mantenen subordinada i, tot i haver-ne descobert la condició tard, decideix rebutjar-les, abandonant la comoditat que li confereix el seu estatus social. Amb aquesta ruptura, Ibsen va presentar a l’últim quart del segle XIX una tesi que en el seu moment era revolucionària, però avui plenament acceptada, sobre el dret de la dona a no exercir com a “nina” de l’home, guanyant-se amb tot mèrit la condició de pioner del que avui anomenem feminisme.