“Els fills”, una reflexió sobre el món que deixarem als nostres fills

Sembla que va ser l’accident ocorregut a la central nuclear japonesa de Fukushima el que va inspirar la dramaturga anglesa a escriure un text teatral que es va estrenar fa ara deu anys i que ha tingut una exitosa trajectòria per diversos escenaris i països. Traduït al català per Cristina Genebat, l’ha dirigit David Selvas per al seu estrena al teatre Villarroel amb el títol de “Els fills”.

El destí ha volgut que aquest estrena coincidís amb una norma executiva dictada pel president Trump, que abroga les limitacions sobre les accions responsables del canvi climàtic imposades en presidències anteriors, normes que ha qualificat com a fruit de llegendes apriorístiques i sense base científica, una cosa que tot convida a pensar que xoca sens dubte amb la realitat. Davant una decisió així, qualsevol persona amb una certa sensibilitat hauria estat temptada de pensar en les conseqüències que pot tenir sobre el futur immediat del nostre planeta, és a dir, sobre l’herència mediambiental que deixarem als nostres fills.

Aquest mateix interrogant és el que es va formular la dramaturga anglesa i que va expressar a través d’aquest drama triangular, en el qual tres personatges es veuen obligats a plantejar-se a si mateixos. En aquest cas, com a conseqüència de la visita d’una vella amiga a la parella que resideix en un lloc allunyat del mundanal soroll en una vivenda precària, amb la consegüent evocació d’un passat en què van compartir un incident nuclear. Tot i que l’autora ha entreteixit l’encontre amb nombrosos fets anecdòtics i algunes frases humorístiques, la veritat és que al fons batega una tragèdia a la qual els tres intenten trobar resposta dins d’una situació de la qual ells mateixos van ser víctimes.

Selvas ha apostat fort amb la incorporació a aquest muntatge de dues grans actrius, Emma Vilarasau i Mercè Arànega, a les quals afegeix com a únic referent masculí Jordi Boixaderas. Innecessari és dir que amb aquests ingredients és fàcil aconseguir un excel·lent resultat. Vilarasau i Arànega són capaces de passar sense solució de continuïtat i amb suma facilitat d’un to amigable i superficial a moments amb notable intensitat dramàtica, i es desenvouen amb soltura en l’espai escènic d’una sala com la Villarroel, on han de fer intel·ligible la seva paraula als espectadors situats a cadascun dels seus dos fronts.

Que el tema i/o els intèrprets han despertat expectació ho acredita que un bon nombre de les funcions programades apareixen ja amb el veterà cartell de “entrades esgotades”. Què més es pot demanar!