“Busco pis”, una divertida sàtira musical sobre un problema molt real

Innecessari serà repetir que, teatralment parlant, vivim en una època propícia als espectacles musicals amb grans produccions que comparteixen cartellera amb altres de menor format. El cas és que aquest gènere, a diferència d’altres, tendeix a utilitzar temàtiques de caràcter llegendari o novel·lesc que donen lloc a produccions magnífiques però, en general, força o molt allunyades de la realitat contemporània. D’aquí la sorpresa que produeix l’estrena d’un espectacle de petit format ideat per Xavi Morató que s’ha estrenat al teatre Gaudí amb el títol de “Busco pis”.

Morató no s’ha anat per les branques, sinó que ha concebut un espectacle basat en un problema social molt real com és la difícil recerca per part dels joves d’un habitatge propi a preu assequible i, en comptes de convertir-lo en una comèdia dramàtica, l’ha transformat en un musical satíric ple d’encerts indubtables. “Bi, si, en, sell and rent” o, més adequadament transcrit, “BCN sell and rent” és el punt de partida d’un espectacle que posa l’accent en aquesta situació a través de la peripècia viscuda per la Laia en tots els escenaris que suposadament giren entorn del negoci immobiliari: les ofertes fantasmals, les fires immobiliàries, les manifestacions, la gestió comercial, la presència del problema en els mitjans de comunicació, l’assetjament a les persones grans per fer-se amb el seu habitatge i destinar-lo a ús turístic, i un llarg etcètera que l’autor ha portat a escena amb un agut sentit de la imaginació i una acerada utilització de l’humor, tot amanit amb nombroses peces musicals de Gerard Sesé.

La sala gran del Gaudí és un espai a quatre cares amb poques possibilitats escenogràfiques, per la qual cosa aquest aspecte ha tingut mínima importància en el muntatge que comentem. Però aquesta servitud queda àmpliament compensada gràcies a la interpretació d’un elenc artístic format per sis intèrprets joves (Xènia Nogué, Joan Sáez, Judit Malet, Gerard Sesé i Mireia Lorente-Picó/Judith Porta) que es mouen incansablement per l’espai escènic, canvien una i altra vegada de vestuari —per cert, vistós i imaginatiu, de Iztok Hrga—, parlen, canten i ballen —sobre coreografia d’Anna Rosell— i no tenen ni un sol moment de descans. A això cal sumar l’ús constant dels mitjans audiovisuals que posseeix aquesta sala i que complementen eficaçment l’acció actoral.

El resultat és un espectacle musical vibrant, àgil, fresc, divertit, que suscita el somriure, quan no la riallada, i, en tot cas, atrau l’interès dels espectadors durant més de dues hores, perquè “Busco pis” manté el tradicional format de dos actes que ja gairebé havíem oblidat. Hi ha també interacció amb el públic i fins i tot un sorteig entre els assistents, de manera que es pot qualificar com un espectacle complet. Una producció rodona que demostra que no cal invertir centenars de milers d’euros en escenografies fastuoses per produir un musical d’excepcional categoria.