Una proposta de revisió de la figura de Judes a “Estand up for Giuda”

És ben sabuda la tendència natural dels éssers humans a qualificar els nostres semblants de manera categòrica, i així n’hi ha de “bons” i d’altres de “dolents”, sense cap matís. Però ambdues qualificacions són extremes i ni els uns ni els altres són exactament el que suposem, sobretot quan resulta que la història ha acabat incloent certs personatges en una de les categories esmentades sense atrevir-se a fer un anàlisi ponderat de la seva actuació, que convidaria, com a mínim, a revisar les raons i circumstàncies de la seva vida. Això passa, per exemple, amb nombrosos personatges bíblics i, pel que fa concretament al Nou Testament, n’hi ha clarament situats en la segona categoria, com Herodes, que va ordenar la matança d’infants —segons tots els indicis, un suposat llegendari—, Pilat, que va condemnar Crist a morir a la creu, o Judes Iscariot, el deixeble que el va trair i que ha quedat com a paradigma de la deslleialtat.

L’autor italià Leonardo Petrillo proposa una reflexió sobre l’actuació d’aquest últim a “Stand up for Guida” amb una tesi que discrepa clarament de la interpretació canònica tradicional. L’autor suggereix que, en realitat, l’apòstol va complir una funció prevista pel Pare perquè el Fill pogués, amb la seva mort, redimir la humanitat. Aquest és l’eix argumental de “Stand up for Guida”, un monòleg que s’ha presentat al teatre Akadèmia dins del TAK internacional, un cicle de dramatúrgia que enguany està dedicat a Itàlia i que dirigeix Enrico Ianniello.

Judes és, en aquest cas, Ettore Bassi, un actor molt conegut a Itàlia, potser també per les seves tasques a la televisió, qui, sota la direcció del mateix autor, assumeix la tasca d’encarnar l’apòstol traïdor. No és, sens dubte, un treball fàcil, tant per la complexitat del text, que proposa, com s’ha vist, una reinterpretació novedosa i amb sentit dels textos neotestamentaris donant-los un significat diferent del convencional, com també per l’esforç que comporten les pròpies anfractuositats del personatge.

Bassi es mou amb soltura per l’escena i canvia de to, ritme i intensitat segons l’invita a fer el text de Petrillo, i ho fa en tot moment sense exagerar el dramatismo inherent als moments finals de la vida del Redemptor, particularment durant el transcurs de l’últim sopar. Una actuació molt mesurada que posa sobre la taula la qüestió capital quan Judes/Bassi exposa l’argument clau que convida a redefinir el seu paper a la història i en la fe i diu: “Jo vaig ser el responsable de la mort de Crist, però no el culpable”.