“RIP”: un entremès satíric sobre els egoismes familiars

En el teatre tradicional, a les comèdies de curta durada se les anomenava “entremès” o “pas”, i quan les obres més llargues s’estructuraven en diversos actes s’utilitzaven per cobrir els entreactes amb un entreteniment breu capaç de distreure els espectadors. És clar que ara és diferent, perquè la majoria de les obres teatrals convencionals solen ser d’un sol acte, amb una durada que no va gaire més enllà dels noranta minuts; per això moltes d’elles podrien ser qualificades amb aquelles denominacions que antigament es reservaven a les que tenien un caràcter complementari. La comèdia “R.I.P.” de Jordi Sánchez i Pep Antón Baulenas, que acaba d’estrenar-se a la sala Gaudí, és exactament un pas o entremès que, tanmateix, cobreix amb tota dignitat el temps propi de la primera de les funcions que es programen en aquest espai escènic i que precedeix l’obra principal.

Tal com passa amb aquest tipus d’obres, “R.I.P.” satiritza una situació gens inusual: l’ambició o l’egoisme que sorgeix en el si d’una família els membres de la qual esperen amb ànsia l’arribada d’una herència, fet que mai no acaba de produir-se per la senzilla raó que la causant, malgrat patir una embòlia des de fa quinze anys, es resisteix numantinament a passar a millor vida. En aquest cas, els presumptes beneficiaris serien els dos fills que va tenir amb dues parelles diferents. L’un, poruc i de sexualitat dubtosa, és qui s’ha fet càrrec de la cura de la mare i, per això, pretén ser el més beneficiat; l’altre, un vividor, casat i assetjat pels deutes, que lluita per aconseguir la millor part possible dels béns a repartir. I tots dos es mostren preocupats pel destí de la seva progenitora, la mort de la qual hauria de permetre al primer alliberar-se de les seves obligacions i satisfer el seu somni de viatjar a les Canàries, i al segon sortir dels seus problemes econòmics. És clar que l’home proposa i l’atzar disposa, i el final de l’entremès dista molt del que s’esperava.

En qualsevol cas, aquesta situació estrambòtica dona peu a tota mena de peripècies esbojarrades i embolics desopilants que Jaun García Arija i Marius Hernández interpreten sota la direcció de Jesús Fernández, accentuant els trets caricaturescos dels seus respectius personatges i posant un èmfasi particular en els aspectes que els ridiculitzen. Amb l’afegit puntual, potser innecessari però sempre eficaç, de fer aparèixer un d’ells en algun moment en roba interior, un recurs que la història del teatre local recorda que executava amb sobirana autoritat Josep Santepere als teatres del Paral·lel a principis del segle passat.

“R.I.P.” segurament no passarà a la història del teatre, però complirà molt eficaçment la funció que perseguien els seus actors i intèrprets: divertir el respectable i fer-lo riure amb unes situacions que, tot i ser absurdes i imaginades, no són pas menys probables.