“Una bufetada a temps”: els canvis en el sistema educatiu vists amb bon humor

“A, ante, bajo, cabe, con, contra...”, “Dvina, Vístula, Elba, Rin, Loira, Tajo…”, “Antofagasta, Valparaíso, Santiago, Concepción”…. Continuo evocant aquells coneixements que vaig aprendre de memòria al voltant dels deu anys i comprovo que alguns d'ells encara sóc capaç de recitar-los fil per randa (no tots clars, la majoria s'han anat esborrant…) Perquè, per a mal o per a bé, sóc fruit d'aquell sistema educatiu essencialment memorístic que incloïa, entre altres trets, l'ús d'una certa coacció física com a eficaç instrument correctiu. Trets que avui no sols han quedat arraconats en la golfa de la història, sinó que estan, a més, severament i explícitament condemnats, com és el cas d'aquest últim recurs. El canvi ha estat tan veloç i radical que ha produït desajustaments no ja a nivell escolar, sinó fins i tot en la intimitat familiar, quan els majors educats amb aquella altra metodologia tan diferent comproven desorientats que els instruments educatius que van utilitzar amb ells són avui inaplicables.

El tema és, sens dubte, important i ha estat i continua sent analitzat amb rigor per experts de tota laya, però Marta Buchaca s'ha atrevit a reflectir-ho teatralment i, amb la finalitat d'evitar un didactisme fora de lloc en qualsevol espai escènic, ha tingut el valor de fer-lo amb les eines de la sàtira i l'humor. Perquè en realitat “Una bufetada a temps” (Villarroel) pot ser considerat amb tota propietat un veritable sainet.

L'eix argumental part de la reacció suscitada en l'avi pel comportament manifestat per un nen de deu anys capaç d'insultar-li amb un terme degradant i de barriada, així com de partir-li el nas al seu pare amb el mànec de la dutxa. Anem, una criatura de molta cura, però a la qual la normativa actual impedeix que se li administri el tradicional escarment d'una galtada, al punt que, informats de tal fet en el seu centre escolar, es planteja la disjuntiva d'haver de denunciar a l'autor de tan infamant conducta.    

No afegirem més perquè si ho féssim el lector perdria potser l'interès per veure aquesta comèdia que admet diverses lectures. Certament convida a posar en dubte el que avui és una tesi indiscutible i, en aquest sentit, el text de Buchaca complaurà als partidaris de la nova pedagogia. Però tal com avançàvem al principi, l'autora ha fugit d'un didactisme soporífer i ha optat per tamisar els fets tamisant-los i fent que la successió de llancis que es van produint sobre l'escenari suscitin el somriure, quan no la riallada dels espectadors.

Tasca que desenvolupa amb tota eficàcia Ramón Madaula, l'avi, qui assumeix el rol de supervivent de la vella escola o, dit sigui de manera més explícita, el paper de “dolent”, autor de la bufetada que rep el seu nét com a reacció a l'insult que aquest profereix. Amb Madaula, Montse Guallar, Marc Rius, Eudald Font i Sara Diego, tots ells dirigits per la mateixa autora.

Com en aquest cas no es tracta de donar lliçons morals des de l'escenari, Buchaca evita fer-ho, però deixa la porta oberta perquè cadascú, després d'haver rigut, no deixi no obstant això de pensar en l'adequació o inadequació de les eines educatives d'antany, però també de les actuals.