“Els estunmen”, una ambiciosa òpera plena de troballes espectaculars

Hi ha projectes que només són possibles per la concatenació de molts esforços (i de molts mitjans econòmics), però que, si són intel·ligentment concebuts i executats, poden donar lloc a un resultat excel·lent. Per fer possible “Els estunmen”, els teatres Reial i del Canal de Madrid i el Liceu i el Lliure de Barcelona han posat tots els mitjans per produir un espectacle que sens dubte marcarà una època i que, d’entrada, tot fa pensar que és el més ambiciós de la temporada actual.

Partint d’una idea de Nao Albet i Marcel Borràs, als textos dels quals ha posat música Fernando Velázquez, s’ha concebut un espectacle global en què conflueixen elements humans i tècnics d’una categoria extraordinària. Entre els primers, hi ha vuit actors i actrius, altres tants especialistes, cinc cantants i l’orquestra del Liceu sota la direcció del mateix autor de la partitura. Els especialistes que hi intervenen i donen títol a la funció són precisament els stuntmen, que en anglès és el terme que identifica aquells professionals que en el món de l’espectacle, principalment al cinema, realitzen els exercicis més arriscats; professionals que, tanmateix, sovint exerceixen la seva feina gairebé sempre des de l’anonimat.

Doncs bé, “Els estunmen” és, d’alguna manera, un homenatge a aquest col·lectiu tan meritori com infravalorat i que Albet i Borràs enalteixen amb un espectacle que es pot qualificar de complet, ja que reuneix una àmplia gamma de tècniques interpretatives, dramàtiques, musicals i acrobàtiques. De fet, es pot definir amb tota propietat com una òpera moderna amb música, en paraules dels seus creadors, “hiperbòlica en deconstrucció i en baralles testosteròniques amb què es vol desentranyar els clarobscurs d’una de les figures més importants de la nostra societat: l’heroi”.

Les diferents peces musicals s’intercalen amb nombrosos textos parlats en què discorre amb enginy un eix argumental centrat en la utilització de la violència com a element omnipresent, si bé tractada amb ironia, quan no amb un profund sentit de la sàtira. Tot plegat s’adoba amb nombrosos gestos de complicitat envers el públic en forma de cites de situacions o personatges molt reals i d’actualitat, i amb la utilització tant del català com del castellà, a més, de manera més esporàdica, d’alguna altra llengua que, llevat del primer cas, tenen el seu reflex en pantalles disposades a aquest efecte.

Com que es tracta d’emular, o potser homenatjar, aquest tipus de professionals tan poc coneguts i, tanmateix, tan imprescindibles en el món del cinema com són els especialistes, les tècniques pròpies d’aquests s’executen una vegada i una altra en forma de tota mena d’exercicis acrobàtics i de risc (no hi falten aparicions aèries una mica a l’estil de “La Passió”), a les quals cal afegir una escenografia complexa i canviant, un vestuari imaginatiu, ric i variat, i fins i tot la presència d’armes —des de les espases dels ninjes fins a les pistoles de fogueig, amb una espectacular “ària” orquestral subratllada per trets— per finalitzar amb la presència del foc i una coda final que fins i tot imagina la cremació del personatge principal.

No sé si amb tot el que s’ha escrit s’ha aconseguit descriure un espectacle absolutament creatiu, que sorprèn en cada moment, provoca l’astorament i també, per què no dir-ho, el riure de l’espectador. De manera que la magnificència dels mitjans humans i tècnics desplegats fa d’“Els estunmen” una producció extraordinàriament divertida. A la sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc, des d’on més tard viatjarà a Madrid.