El TNC culmina les produccions pròpies de la temporada amb “Èdip & Antígona”

Confesso que m’havia cridat l’atenció el cartell anunciador d’“Èdip & Antígona”, la darrera producció pròpia d’aquesta temporada del TNC, i vaig acudir a la seva presentació amb la curiositat natural. Tot va transcórrer com sol ser tradició en aquestes rodes de premsa. Va parlar Carmen Portaceli, directora del Teatre Nacional, anunciant que aquesta era l’última producció pròpia de la casa en la present temporada i, a continuació, va cedir la paraula a Carlota Subirós, responsable de la versió lliure dels textos de Sòfocles, que va revelar que s’havia inspirat en les tres obres del cicle d’Èdip segons la traducció al català de Carles Riba. És a dir, “Èdip rei”, “Èdip a Colonos” i “Antígona”.

Va justificar l’elecció d’aquesta traducció entre les diverses disponibles per la riquesa i la densitat del llenguatge de Riba i, a més, perquè en els tres casos la va fer basant-se en els textos originals grecs. I va reconèixer que treballar teatralment amb els tres alhora ha estat tota una gosadia que valia la pena, entre altres raons pel valor polític del missatge subjacent. A més, el projecte adquireix un interès particular perquè, segons va indicar, en el cas concret d’“Èdip a Colonos” mai s’havia representat en català.
 

“Èdip i Antígona —va explicar— encarnen dos mites fundacionals de la cultura occidental. Èdip és l’home que ha d’encarar-se a si mateix i a la seva culpa, obeint inexorablement el mandat essencial de la filosofia clàssica: coneix-te a tu mateix. Antígona, assumint des de petita la cura d’un pare desesperat i invàlid, es convertirà en la dona que gosa alçar la veu i comprometre la seva acció contra la tirania per honrar la seva vida i la mort d’un germà. En aquesta versió lliure viatgem al cor mateix de la nostra cultura, al trasbals absolut de les certeses on, enmig de totes les violències desfermades, la veu d’Antígona clama amb força per la pietat, per la dignitat humana i, malgrat tot, per l’amor en lloc de l’odi.”

Després van anar parlant els intèrprets seleccionats per Subirós sense fer cap referència al cartell anunciador de l’obra fins que s’hi va atrevir Vicenta Ndongo, que el va agafar entre les mans i va dir: “És la primera vegada que el meu fill veurà una imatge com aquesta”. És a dir, una imatge en què dues persones negres no són protagonistes circumstancials o perifèrics, sinó centrals en una producció teatral, una cosa que, encara que sembli mentida, és difícil de trobar en altres àmbits de la nostra societat, on l’origen racial continua condicionant molts aspectes de la vida.

Llavors Subirós va subratllar que “la principal nota de la tragèdia grega és la desmesura i jo, com a persona blanca, he tingut molt present l’oportunitat d’obrir un camí que trenqui el racisme inherent a la nostra cultura. Quantes vegades veiem que els protagonistes d’una obra teatral o cinematogràfica són negres i que la majoria del repartiment també ho és, essent alhora tan catalans com els altres?”

Ndongo va puntualitzar que no es tracta de victimisme, sinó d’una realitat palpable amb què “ens trobem dia a dia quan comprovem que sempre estem, encara que no ens n’adonem, com en un estadi inferior”. I va afegir: “segur que entre els que vinguin a veure ‘Èdip & Antígona’ a la sala gran del TNC hi haurà qui no ens jutjarà per com fem la nostra feina, sinó per com som”.

Potser només per això ja valgui la pena anar a veure aquest muntatge de Subirós.