Fons europeus a Catalunya: inclusió real o desigualtat persistent?

Un informe recent elaborat per un consorci d’organitzacions no governamentals i fundacions independents ha posat sota lupa la gestió de més de 1.000 milions d’euros en fons de la Unió Europea destinats a projectes socials a sis països, entre ells Espanya i, per extensió, Catalunya. La investigació revela que, lluny de ser un motor d’inclusió, aquests recursos s’estan utilitzant en ocasions per mantenir pràctiques segregadores i excloents en àmbits tan sensibles com l’educació, l’habitatge i l’atenció a persones migrades.

A Catalunya, on els fons europeus tenen un paper clau en el desenvolupament de polítiques socials, aquesta realitat obre un debat urgent sobre l’efectivitat, la transparència i l’enfocament de les inversions públiques. Les veus de col·lectius vulnerables i experts apunten a una gestió que, tot i incrementar pressupostos, no sempre garanteix un canvi estructural ni la igualtat real.

Persones amb discapacitat: la bretxa entre promeses i pràctica

L’informe europeu destaca que un dels col·lectius més afectats són les persones amb discapacitat, en particular infants i joves, que sovint acaben en entorns segregats o residències institucionals finançades en part amb recursos europeus. Aquest model contradiu les recomanacions internacionals que promouen la vida independent i la permanència al nucli familiar.

A Catalunya, tot i que el Govern ha augmentat més d’un 60% el finançament per a l’educació inclusiva en els últims anys, organitzacions com Dincat i Plataforma Educació Inclusiva Sí, Especial denuncien que la realitat encara dista de ser una inclusió plena. La manca de professionals de suport a les aules ordinàries limita l’accés real a una educació comuna, forçant moltes famílies a recórrer a centres segregats.

Marta Rodríguez, portaveu de Dincat, subratlla que “rebem fons, sí, però continuen sense traduir-se en igualtat real. L’educació inclusiva no pot ser un eslògan, ha de ser accessible i eficaç”. La permanència de models segregadors afecta no només l’educació sinó l’autonomia i els drets fonamentals d’aquestes persones, que mereixen un sistema que impulsi la seva participació social efectiva.

Habitatge i exclusió: reptes en barris vulnerables de Catalunya

Tot i que els casos extrems documentats a altres països —com habitatges segregats per a comunitats gitanes construïts amb materials precaris— no es repeteixen a Catalunya, la situació de l’habitatge social en algunes zones de Barcelona i rodalies reflecteix una problemàtica de concentració de població vulnerable en barris perifèrics.

Barriades com Ciutat Meridiana o algunes àrees del Besòs concentren famílies en risc d’exclusió social que, tot i accedir a habitatges subvencionats amb fons europeus, troben greus mancances en accés a l’ocupació, serveis de salut o mobilitat. Aquesta segregació residencial impacta directament en la qualitat de vida i limita les oportunitats d’integració i desenvolupament.

Diverses veus reclamen que la finançament europea no es limiti a construir pisos, sinó que inclogui inversions integrals que garanteixin condicions de vida dignes i equitatives, enfortint el teixit social i la cohesió comunitària.

Centres d’acollida per a migrants: més enllà de l’assistencialisme, cap a la integració

L’ús de fons europeus en centres d’acollida per a persones migrades i sol·licitants d’asil a Catalunya també ha estat objecte de crítiques. Entitats com Migra Studium i SOS Racisme denuncien que certs dispositius finançats amb recursos comunitaris funcionen sota un model assistencialista que no afavoreix la integració real.

La Xarxa d’Acollida de Barcelona ha documentat casos en què persones sol·licitants d’asil han romàs durant mesos en hotels sense accés a programes d’inserció, formació o atenció psicològica, depenent de la bona voluntat d’organitzacions socials per cobrir necessitats bàsiques. Aquesta precarietat i manca de perspectives reforcen l’exclusió i vulnerabilitat.

Un treballador social d’una entitat concertada, que ha preferit mantenir l’anonimat, resumeix la situació: “Es destinen diners, però sense visió d’integració real. Moltes vegades l’urgent tapa l’important, i això també discrimina”.

Gestió compartida i la necessitat de controls rigorosos

Un dels problemes estructurals que subjau a aquesta situació és la manera com es gestionen els fons europeus, en règim de “gestió compartida”, que implica que la distribució i supervisió depenen en gran mesura dels governs nacionals i autonòmics.

Segons Jordi Pascual, investigador en polítiques socials de la Universitat Autònoma de Barcelona, “la discriminació pot produir-se sense mala intenció. Si s’inverteix en centres específics en lloc de reforçar la xarxa pública inclusiva, el resultat pot ser excloent”. La manca d’auditories independents i l’opacitat en l’avaluació social dificulten detectar i corregir aquestes pràctiques.

Per això, organitzacions europees com MCC Brussels i Validity Foundation han reclamat la creació d’un organisme independent que auditi l’ús i l’impacte real dels fons, mentre que a Catalunya les plataformes socials insisteixen a augmentar la participació ciutadana i exigir transparència perquè els fons s’utilitzin de forma efectiva i pel que fa als drets humans.

Catalunya davant el repte d’una finançament europea transformadora

Catalunya afronta un desafiament clar: transformar l’arribada de fons europeus en una eina autèntica de justícia social. La millora en habitatge, educació i atenció a migrants és palpable, però els col·lectius més vulnerables continuen reclamant que aquestes inversions es tradueixin en canvis estructurals, inclusius i duradors.

El compromís ha d’anar més enllà de l’augment pressupostari i centrar-se en la qualitat i l’enfocament dels projectes, promovent models que respectin i garanteixin els drets fonamentals, fomentin la integració i combatin la segregació. Només així els fons europeus podran complir la seva veritable funció: ser un motor d’inclusió i progrés per a tota la societat catalana.