Barcelona, atrapada en la seva pròpia burocràcia: la bretxa fiscal de l'incivisme llastra a Catalunya

Segons fonts municipals del consistori en declaracions i d'un informe de la comissió tècnica que l'executiu va crear l'any 2023, la gestió fiscal de l’incivisme s’ha convertit en una escletxa silenciosa en el model urbà català. Cada any, milers de sancions s’han imposat a Barcelona per conductes que atempten contra la convivència i l’ús responsable de l’espai públic: orinar al carrer, embrutar façanes, deixar residus fora dels contenidors, fer botellots o malmetre el mobiliari urbà. Però la contundència amb què s’anuncien aquestes mesures contrasta amb la fragilitat del sistema que hauria de fer-les efectives.

Durant 2024, l’Ajuntament de Barcelona ha imposat sancions per valor de 16,9 milions d’euros per aquest tipus d’infraccions. Tanmateix, només 2,44 milions han arribat efectivament a les arques municipals. La ciutat ha aconseguit cobrar només un de cada set euros sancionats, cosa que equival a una taxa de recaptació del 14,4 %. La resta —més de 14 milions d’euros— s’ha dissolt en un entramat burocràtic que no ha arribat al seu objectiu: castigar, dissuadir i corregir les conductes incíviques.

Luny de tractar-se d’un cas aïllat o conjuntural, aquesta bretxa fiscal s’ha cronificat en el temps. A mesura que ha crescut el nombre de sancions —més de 97.000 en l’últim any—, la capacitat de l’administració per tancar el cicle sancionador s’ha quedat encallada. La situació ha generat un desequilibri econòmic i un deteriorament normatiu que ha impactat directament sobre la credibilitat de les institucions locals.

El preu de la ineficàcia: milions perduts, civisme deteriorat

L’impacte d’aquest fracàs ha anat més enllà del comptable. Els 14,5 milions d’euros no recaptats el 2024 han representat una pèrdua directa de recursos públics que s’han pogut destinar a neteja viària, manteniment del mobiliari urbà, contractació de serveis socials o inversió en seguretat ciutadana. Però a més, aquesta ineficàcia fiscal ha tingut un efecte col·lateral devastador: ha desactivat per complet la capacitat dissuasòria del règim sancionador.

Quan un ciutadà sap que una multa per embrutar la via pública no es cobrarà, la norma perd força. El missatge que s’ha traslladat és que trencar les regles no té conseqüències reals, la qual cosa reforça la reincidència i debilita el sentit cívic col·lectiu. L’administració municipal, incapaç de fer complir les seves pròpies sancions, ha perdut autoritat i legitimitat davant una ciutadania cada vegada més exposada a la degradació de l’entorn urbà.

Aquest cercle viciós —incivisme creixent, sancions ineficaços, pèrdua d’ingressos i erosió del respecte institucional— ja és un dels principals desafiaments de la governança urbana catalana.

Catalunya davant un mal estructural: quan sancionar no compensa

Barcelona és l’únic gran municipi que ofereix amb claredat dades públiques sobre la recaptació efectiva de les multes de civisme. Però tot apunta que aquest problema ha afectat per igual al conjunt del territori català. De fet, en municipis mitjans i petits, la situació ha estat encara més crítica.

La imposició de multes per incivisme ha requerit un aparell administratiu complex: des de la identificació de l’infractor fins a la notificació oficial, passant per la tramitació de l’expedient, el seguiment del procediment i l’execució del cobrament. En les grans ciutats, aquest procés ja ha estat ineficient. En els municipis de menor tamany, l’equació ha estat directament inviable.

Els alcaldes ho saben: perseguir una multa de 150 euros pot costar-ne 200. El temps dels funcionaris, el cost del correu certificat, la revisió legal, els recursos dels sancionats, el manteniment de bases de dades, els terminis que s’han esgotat... En massa ocasions, l’administració s’ha trobat atrapada en un laberint normatiu que ha consumit més recursos dels que ha pogut recuperar.

Aquest escenari ha portat molts consistoris catalans a una mena de resignació fiscal: sancionar sense cobrar, notificar sense executar, mantenir ordenances simbòliques el compliment de les quals no es garanteix. En el millor dels casos, s’ha aconseguit imposar un “efecte exemplaritzador” fent visible una sanció. Però sense execució efectiva, el poder coercitiu s’ha convertit en ficció.

Radiografia del fracàs: per què no es cobren les multes

La baixa eficàcia del sistema de multes de civisme a Barcelona i Catalunya respon a fallades estructurals, no a circumstàncies puntuals. Entre els principals obstacles s’han trobat:

Identificació fallida de l’infractor

A diferència de les multes de trànsit, que poden vincular-se a una matrícula i un domicili conegut, moltes infraccions de civisme han involucrat persones sense documentació, sense residència fixa o amb dades incompletes. En molts casos, la sanció s’ha imposat verbalment, però no s’ha pogut formalitzar amb garanties jurídiques.

Processos administratius poc àgils

La càrrega de feina dels serveis jurídics i sancionadors ha alentit els terminis. Molts expedients han caducat abans d’arribar a la fase de cobrament. La falta d’automatització i la limitada digitalització dels procediments han agreujat el problema.

Cost superior al benefici

El càlcul és clar: el cost unitari de tramitar i executar una sanció lleu pot haver superat el seu import. Sense economies d’escala ni mecanismes d’execució àgils, sancionar ha estat una pèrdua neta per a l’era pública.

Falta de voluntat política i coordinació interinstitucional

En alguns casos, els consistoris han prioritzat altres fronts pressupostaris o han faltat de col·laboració efectiva amb administracions supra-municipals, com l’Agència Tributària Catalana, que hauria pogut assumir funcions de cobrament.

El mirall de Madrid: eficàcia sense transparència

L’altra gran capital espanyola, Madrid, ha mostrat un contrast cridaner en la gestió fiscal de les sancions. El 2024, la ciutat ha recaptat 378 milions d’euros en multes, una xifra sense precedents que demostra una extraordinària eficàcia recaptadora. Tanmateix, les dades de recaptació per incivisme no s’han fet públiques, el que impedeix conèixer si la capital ha patit els mateixos problemes que Barcelona i en quina mesura.

El que sí se sap és que la majoria d’aquesta recaptació ha arribat d’infraccions automatitzades: sancions de trànsit, impagaments en zones regulades d’aparcament i, sobretot, multes per accedir indegudament a la Zona de Baixes Emissions (ZBE), on les càmeres i els sistemes digitals permeten una identificació automàtica de l’infractor. Aquí, l’automatització ha estat la clau de l’èxit.

Madrid ha construït una maquinària fiscalista eficaç, però amb un punt cec important: no aborda públicament el problema de l’incivisme ni el seu impacte econòmic. És possible —i fins i tot probable— que pateix una situació similar a la catalana en aquest àmbit. Però ha optat per un silenci estratègic: centrar-se en el que pot cobrar amb eficàcia i evitar exposar les seves vulnerabilitats.

Dos models en tensió: Barcelona i l’honestedat del dèficit

El contrast entre ambdues capitals no és només tècnic. És ideològic, institucional i, en última instància, polític.

Barcelona ha optat per una estratègia de transparència radical. Ha reconegut el seu fracàs, ha exposat les seves xifres, ha assumit les conseqüències. Aquesta honestedat fiscal té un cost reputacional a curt termini, però també obre la porta a reformes reals. La ciutat ha mostrat on està l’enforat, amb l’esperança —o la voluntat— de tancar-lo.

Madrid, en canvi, ha prioritzat l’eficàcia recaptadora allà on és més rendible. El seu model no exposa debilitats i ofereix una imatge de solvència administrativa, encara que a costa d’ignorar o camuflar les aristes més complexes de l’incivisme urbà. El seu èxit és innegable en termes d’ingrés, però opac en termes de gestió integral del civisme.

Ambdues ciutats actuen sota lògiques diferents, però amb el mateix repte: com construir ciutats habitables, fiscalment sostenibles i socialment cohesionades. I en aquest desafiament, la gestió del civisme —i la seva traducció efectiva en ingressos o convivència— serà un indicador crucial de l’èxit o el fracàs.

L'incivisme com a termòmetre urbà

Més enllà de les multes no cobrades, el que està en joc és el futur de l’espai públic com a escenari de convivència. Quan una ciutat perd la capacitat d’imposar normes bàsiques de comportament, no només perd diners. Perd control, autoritat, equitat i qualitat de vida.

Barcelona ha posat sobre la taula un problema que no pot continuar ocultant-se. Catalunya, en conjunt, s’enfronta a un dilema similar. Si no s’inverteix en mecanismes eficients d’identificació, notificació i cobrament; si no es reforcen les estructures administratives; si no s’alineen els costos amb els ingressos potencials; si no es recupera el principi que qui embruta, paga... llavors, l’incivisme s’institucionalitza.

I quan això passa, la factura la paguen tots: veïns, comerciants, visitants i una administració cada vegada més fràgil davant la seva incapacitat de fer complir el que ella mateixa legisla.