De l'escassetat de pisos al ‘coliving’ massiu: la nova bombolla que amenaça Barcelona i Sant Cugat

La crisi de l’habitatge a Catalunya s’ha intensificat, convertint-se en un problema d’accés assequible i digne per a milers de ciutadans. Una tempesta perfecta de factors —des d’un ritme de construcció insuficient i una burocràcia paralitzant fins a una nova regulació del lloguer— ha creat un entorn propici perquè noves fórmules d’allotjament, com els “colivings”, hagin crescut de forma exponencial, generant un intens debat social.

Les causes de la crisi: la construcció només cobreix el 20% de la demanda

L’arrel del problema és un dèficit estructural en l’oferta d’habitatge. Espanya ha promogut la construcció a un ritme extraordinàriament baix de només 127.000 pisos anuals, una xifra que gairebé representa el 15% de la producció fa dues dècades, quan s’autoritzaven 865.000 immobles.

Com a resultat, l’habitatge que es genera actualment només ha aconseguit cobrir el 20% de la demanda real. Aquesta disparitat ha creat un dèficit nacional d’unes 600.000 vivendes, segons xifres del Banc d’Espanya i el Ministeri de Transports, una situació que es percep amb especial duresa a Catalunya i que és el motor de l’escalada de preus, tant en la compravenda com en el lloguer.

Barcelona i Sant Cugat, epicentres d’una tempesta perfecta

La situació és particularment crítica a les grans àrees metropolitanes. Barcelona, juntament amb Madrid, ha aglutinat el 85% de l’oferta de colivings a Espanya, cosa que demostra l’alta pressió habitacional. En aquesta ciutat, els anuncis d’habitacions en colivings han quadruplicat els del lloguer convencional, un símptoma clar que els llogaters han hagut de buscar alternatives flexibles davant la impossibilitat de trobar pis.

En aquest context, la preocupació s’ha estès a municipis adjacents com Sant Cugat, on l’ajuntament s’ha proposat limitar l’auge dels colivings, argumentant que aquests “expulsen els veïns de la ciutat”, un sentir que reflecteix la polarització del debat.

La Llei d’Habitatge, un factor de l’equació?

La reforma de la Llei d’Arrendaments Urbans (LAU), que ha permès prorrogar de forma automàtica els contractes signats a partir del 6 de març de 2019, ha buscat protegir els llogaters i frenar la rotació d’habitatges. Tanmateix, aquesta mesura ha generat un conflicte amb els propietaris, que, sentint coartat el seu dret a rendibilitzar les seves propietats, han buscat noves vies per eludir les restriccions. Aquest factor ha estat assenyalat com una de les causes que ha impulsat el creixement dels lloguers temporals i, en conseqüència, del coliving.

L’explosió del coliving: de nínxol a fenomen de masses

El coliving ha passat de ser un model incipient a una solució de mercat en auge. En els últims dos anys, l’oferta de llits a Espanya s’ha duplicat, passant de 8.000 a 20.000, amb una inversió de més de 500 milions d’euros, segons dades de CBRE i Cushman & Wakefield. Es preveu que Espanya sigui el tercer país d’Europa amb més nous colivings fins al 2026. Aquest model es diferencia del lloguer tradicional en oferir una habitació privada amb serveis (internet d’alta velocitat, neteja, etc.) i àrees comunes per fomentar la interacció.

El perfil del llogater: el professional estranger i “l’experiència de vida”

L’auge d’aquest model s’explica per l’arribada d’un públic molt específic: joves professionals, nòmades digitals i estudiants internacionals amb un poder adquisitiu més alt que la mitjana local. El 80% dels llogaters de colivings són, de fet, estrangers, que valoren la flexibilitat dels contractes de mitja estada i la promesa de “comunitat” i “networking”. Segons la consultora Atlas Real Estate, la demanda està impulsada tant per aquests perfils com per inversors que busquen noves fórmules rendibles.

El coliving no és compra, és una fórmula d’inversió

És crucial distingir que el coliving és, per la seva pròpia naturalesa, un model de lloguer. La compra de propietats destinades a coliving l’han realitzat principalment fons d’inversió i promotors que veuen en aquesta fórmula una via molt rendible per optimitzar l’espai i obtenir un major rendiment que el lloguer convencional. L’atractiu resideix en què, en no regir-se per la LAU, ofereix més flexibilitat a l’inversor i permet esquivar les regulacions del lloguer de llarga durada.

Un fenomen que s’estén per tota Espanya

Tot i que Barcelona i Madrid n’han acaparat la major part de l’oferta, el coliving s’ha anat expandint a altres ciutats espanyoles, cosa que demostra que la crisi de l’habitatge i la cerca de solucions alternatives són un problema d’àmbit nacional. Malgrat els intents del Govern per fomentar la construcció industrialitzada a través del PERTE de l’habitatge, les solucions no arribaran de la nit al dia, mentre la demanda d’habitatge segueix creixent, impulsada per la immigració i els canvis demogràfics, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

Solució o part del problema?

El debat està servit. Mentre els defensors del coliving el presenten com una resposta innovadora i flexible als nous estils de vida, els seus detractors, com el Sindicat de Llogateres, el denuncien com una estratègia de gentrificació i especulació que agreuja la manca d’habitatge. El cas de la SOCIMI Vandor a Barcelona, que ha comprat finques per transformar-les en colivings, és un exemple clar de com aquest model pot contribuir a l’expulsió de veïns. El futur de l’habitatge a Catalunya i la resta d’Espanya dependrà de si les administracions aconsegueixen regular aquest nou mercat sense frenar la inversió, perquè la solució a l’habitatge no esdevingui la causa de nous problemes.