Llogar una habitació és el doble de car que el 2015 i Barcelona lidera el rànquing

El mercat d’habitacions en habitatge compartit travessa un moment crític. L’escalada de preus ha transformat el que fa deu anys era una opció assequible en un repte financer per a joves, estudiants i professionals que busquen independència residencial. Les dades recents evidencien un augment sostingut, amb variacions significatives segons ciutat i província, cosa que planteja una pressió directa sobre la mobilitat i l’autonomia juvenil.

Evolució dels preus en l’última dècada

Segons l’estudi de pisos.com, la renda mitjana nacional ha passat de 228,69 euros mensuals el 2015 a 475,98 euros el 2025, cosa que suposa un increment del 108,13 %. Només entre 2024 i 2025, la pujada ha estat del 12,55 %, des de 422,92 euros fins als 475,98 euros actuals.

Ferran Font, director d’Estudis de pisos.com, assenyala:
"El mercat de les habitacions en pisos compartits s’ha contagiat de la pujada dels lloguers residencials. La mensualitat d’una habitació a les capitals amb més demanda iguala la d’un pis complet fa una dècada en alguns casos, cosa que planteja un gran problema d’accessibilitat, ja que els salaris no han evolucionat de la mateixa manera."

El fenomen reflecteix un desequilibri entre oferta i demanda. La pressió normativa ha incentivitat la recerca d’alternatives menys regulades, beneficiant els pisos compartits, però la demanda supera àmpliament l’estoc disponible, empenyent els preus a l’alça.

Principals ciutats i diferències de cost

Barcelona lidera el rànquing de ciutats més cares per compartir habitació, amb un preu mitjà de 646 €/mes, seguida per Madrid amb 622,14 €/mes i Palma amb 617,31 €/mes. Les més econòmiques es troben a Badajoz, amb 211 €/mes, i Càceres, amb 220 €/mes.

La concentració de l’oferta se centra a Madrid, Barcelona i València, mentre que, si s’amplia a deu províncies, el 70,52 % dels pisos compartits es troba en aquestes zones. La distribució de la demanda també reflecteix aquesta tendència, amb Madrid, Barcelona, Sevilla, València i Màlaga agrupant més de la meitat dels llogaters que busquen habitació.

"La demanda ha crescut per sobre del que l’estoc disponible és capaç d’absorbir, i aquest desequilibri afecta directament els preus," afegeix Font.

Perfil dels llogaters

L’informe revela que més de la meitat dels futurs llogaters són dones, mentre que els homes representen menys del 46 %. La franja d’edat dominant és de 18 a 25 anys, seguida del grup de 26 a 35 anys. Altres segments inclouen els de 36 a 45 anys, 46 a 60 i els majors de 60, que representen el grup més reduït.

A ciutats com Granada, la proporció femenina arriba gairebé al 60 %, mentre que a Las Palmas s’observa un equilibri entre ambdós sexes. Aquesta distribució reflecteix com la recerca d’habitacions està influïda tant per l’edat com pel gènere, especialment a les capitals amb major concentració de demanda.

Condicions i equipament dels pisos compartits

La majoria dels anuncis publicats no especifica preferència de gènere, i només un petit percentatge es reserva exclusivament per a noies o nois. Les parelles poden accedir a certs pisos, mentre que l’admissió de mascotes i fumadors és limitada.

Pel que fa a l’equipament, més de la meitat dels pisos compten amb rentadora i Internet, un terç disposa de televisió i un percentatge menor ofereix ascensor, traster, piscina, assecadora o gimnàs. Tot i que la infraestructura bàsica està present, la tendència general mostra una lleugera disminució de serveis en comparació amb anys anteriors, reflectint una oferta ajustada a l’alta demanda.

Comparacions internacionals

El fenomen no es limita a Espanya. Ciutats europees com Londres, Dublín i Àmsterdam registren preus d’habitacions extremadament elevats, que en molts casos superen la meitat del salari mensual d’un treballador jove. Londres arriba a xifres entre 900 i 1100 euros al mes, mentre que Dublín ronda els 700 a 1000 euros i Àmsterdam entre 600 i 900 euros.

Als Estats Units, ciutats com Nova York o San Francisco presenten preus entre 1000 i 1500 dòlars mensuals per una habitació, mentre que al Canadà, Toronto i Vancouver arriben als 700-1000 dòlars canadencs. Fins i tot Austràlia, amb Sidney i Melbourne, registra xifres equivalents a 1400-2160 euros al mes, considerant el càlcul a partir de preus setmanals.

L’escassetat d’oferta i la pressió de la demanda en aquestes ciutats han generat un mercat internacional de lloguers extremadament competitiu, obligant joves i professionals a replantejar-se mobilitat, estalvi i expectatives d’independència.

La independència juvenil cada cop més inaccessible

L’augment històric del lloguer d’habitacions reflecteix un problema estructural d’accessibilitat. Els joves, estudiants i treballadors amb ingressos limitats s’enfronten a un escenari en què el cost d’una habitació rivalitza amb el salari disponible, generant dificultats per independitzar-se i afectant la mobilitat urbana i europea.

Ferran Font conclou:
"El perfil tipus de llogater d’aquesta classe de lloguer, l’estudiant universitari, dóna molta seguretat al propietari perquè té el suport econòmic de la família al darrere. Tanmateix, la pressió de la demanda sobre l’estoc disponible fa que els preus no deixin de créixer."