El sector energètic reclama pragmatisme davant un pla de descarbonització desconnectat de la indústria

El camí cap a la descarbonització és innegociable, però l'actual full de ruta del país i Europa combina ambició desmesurada, biaixos ideològics i una desconnexió preocupant amb la realitat industrial. Aquest va ser el diagnòstic compartit pels experts reunits en la jornada “Perspectives del sector energético”, organitzada pel Cercle d’Economia i la Fundació Naturgy. Des de la geopolítica global fins al dia a dia de les fàbriques, el missatge va ser unànime: urgeix un gir cap al pragmatisme.

“Els mitjans no estan funcionant”

El president de la Fundació Naturgy, Rafael Villaseca, va obrir el debat amb un to d'alarma. Va qualificar el moment actual de “preocupant i complicat” i va advertir: “Pretenem aconseguir uns objectius, però els mitjans no els estan aconseguint i, a més, generen efectes negatius”. Va qüestionar la suposada “barator” de les renovables, recordant els costos ocults del sistema: la inversió massiva en xarxes, emmagatzematge i suport.

Energia i poder: el tauler geopolític

Des d'una mirada global, Ángel Saz-Carranza, director de ESADE Geo, va descriure un món que ha passat d'un multilateralisme imperfecte a una “competència geopolítica basada en el poder”. En aquest escenari, l'energia s'ha convertit en una arma estratègica. Va destacar dues dinàmiques clau: el domini de la Xina sobre la cadena de valor de les noves tecnologies energètiques i l'aïllacionisme dels Estats Units, que en reforçar la seva aposta pels combustibles fòssils agreuja la bretxa de costos amb Europa.

“L'espai energètic és avui un camp de competència geopolítica feroç”, va resumir, mostrant com les banderes xineses dominen les tecnologies netes enfront de l'antic lideratge occidental en hidrocarburs.

Europa: del pacte verd al pacte industrial

El exdirector general d'Energia de la Comissió Europea, Claus Borchardt, va confirmar que Brussel·les és conscient de la cruïlla. Els plans de Mario Draghi i el nou Clean Industrial Deal marquen un canvi d'enfocament: d'una descarbonització centrada en el clima a una estratègia basada en tres pilars —sostenibilitat, competitivitat i resiliència.

Borchardt va desglossar els set eixos d'aquesta nova agenda: energia assequible (gràcies a PPAs i contractes per diferència), impuls a la demanda de tecnologies netes, gestió flexible del consum, eficiència energètica, reforma de xarxes i permisos, simplificació reguladora i mobilització d'inversió pública i privada. No obstant això, va reconèixer la lentitud en la seva execució:

“No podem continuar expandint renovables sense garantir el suport”, va advertir, assenyalant la falta de desenvolupament en gestió de la demanda i la resistència d'alguns Estats membres a reformar els seus marcs fiscals i administratius.

Espanya: un PENIEC “fos de la realitat”

El diagnòstic més crític va arribar de la mà de Mariano Marzo, professor emèrit i referent en política energètica. Va qualificar el Pla Nacional Integrat d'Energia i Clima (PENIEC) de “totalment desmesurat” i “tecnològicament esbiaixat”.

Recolzat en dades, va desmuntar el relat oficial: els combustibles fòssils encara representen el 74% de l'energia primària a Espanya i l'electrificació de la demanda final porta estancada des de 2017. Va considerar irrealistes els objectius del pla, com aconseguir 5,5 milions de vehicles elèctrics en 2030, la qual cosa implicaria multiplicar per vint les vendes actuals.

“L'electricitat renovable no està sent la panacea”, va assenyalar, advertint de possibles abocaments del 35% de la producció en 2026 per falta de xarxa i emmagatzematge.

Març va defensar la neutralitat tecnològica com a principi bàsic: “Les polítiques públiques han de permetre que totes les solucions competeixin en igualtat de condicions”. Això inclou no descartar l'energia nuclear, responsable del 20% de l'electricitat a Espanya i del 50% a Catalunya, així com els biocombustibles i les tecnologies de captura i emmagatzematge de CO₂ (CCUS), que va qualificar de “salvavides industrial” ignorat pel PENIEC.

La veu de la indústria: “així no podem competir”

Elisabeth Alier, presidenta de Paperera Alier i membre de la junta del Cercle, va aportar la visió empresarial. “L'energia pot representar entre el 30% i el 50% dels nostres costos. A França és un terç més barata; a Alemanya, dos terços”, va denunciar, mostrant la bretxa que sofreixen les indústries electrointensivas.

Alier va enumerar els principals colls d'ampolla:

• Costos no competitius: peatges, compensacions de CO₂ i ajudes d'Estat inferiors a les europees.
• Xarxes insuficients: falta de capacitat per a noves inversions.
• Falta de neutralitat tecnològica: “Marquin objectius de descarbonització, però deixin triar com aconseguir-los”.
• Burocràcia paralitzant: “Un projecte fotovoltaic d'autoconsum pot trigar tres anys a tramitar”.
• Dèficit de llicència social: el rebuig veïnal (NIMBY) frena projectes clau com els de biometà o valorització energètica.

“Volem ser protagonistes de la transició”, va concloure, “però necessitem un marc competitiu, predictible i alineat amb Europa. L'energia és la diferència entre invertir aquí o no fer-ho”.

Conclusió: Un pacte d'Estat pel pragmatisme

La jornada va deixar un advertiment compartit: el trilema energètic —sostenibilitat, seguretat i assequibilitat— està perillosament desequilibrat. Els ponents van coincidir que la classe política ha prioritzat una agenda ambiental ambiciosa sense mesurar les seves conseqüències econòmiques i estratègiques, ignorant una quarta “E”, la que Mariano Marzo va definir com a “electoralisme”.

L'anomenada final va ser clara: urgeix un pacte d'Estat que transcendeixi legislatures i abandoni la política simbòlica. Un pacte que abraci totes les tecnologies, reforci la competitivitat industrial i entengui que sense una base productiva sòlida, no hi haurà transició energètica sostenible.

VÍDEO DE LA JORNADA DEL CERCLE DE ECONOMIA