L'escassa inversió i la gestió limitada expliquen la deterioració de les infraestructures de transport a Catalunya

El panorama de les infraestructures de transport a Catalunya reflecteix dècades d'inversions insuficients i de gestió ineficient, un escenari que condiciona la mobilitat diària, la competitivitat econòmica i el benestar de la ciutadania. La situació ha motivat alertes reiterades d'experts, advertiments d'organismes europeus i un debat creixent sobre la necessitat de reformes estructurals en el finançament i conservació de carreteres i ferrocarrils.

La bretxa entre pressupost i execució

Durant les últimes dècades, els plans d'inversió en infraestructures han acumulat una bretxa significativa entre els recursos assignats i els projectes realment executats. Segons l'economista i catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Oriol Amat, aquesta diferència es tradueix en conseqüències directes per a la qualitat dels serveis.

“Pressuposada poc”, assenyala Amat en relació amb l'actuació de l'Estat a Catalunya, i adverteix que l'execució efectiva dels fons “està sempre al voltant del 40% o el 50%”. Aquesta disparitat, explica, repercuteix en l'estat de la xarxa i és responsable que “ja fa molts anys que hi ha molts problemes en Rodalies i en altres infraestructures”.

El catedràtic insisteix que la inversió insuficient afecta tant al funcionament quotidià de trens i carreteres com a la competitivitat econòmica, ja que limita l'arribada de noves empreses i dificulta l'eficiència logística dels sectors productius.

El desafiament de mantenir infraestructures històriques

La deterioració no s'explica únicament pel finançament: l'antiguitat de moltes infraestructures agreuja el problema. La xarxa de Rodalies es construeix en el segle XIX i des de llavors “s'ha construït molt poc”, recorda Eduard Álvarez, professor d'Estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya i investigador del grup Urbanlog.

Els criteris de disseny antics, com a corbes massa tancades o peralts inadequats, limiten la velocitat de circulació. Álvarez subratlla que “si el tren es va construir fa 150 anys, els ponts, els murs, la catenària i les vies, també”. Mentre que les vies reben manteniment regular, altres elements, com els murs de contenció, queden desatesos, generant riscos estructurals a llarg termini.

“Si es fa durant el temps, tenen un impacte limitat, però si estàs 50 anys sense tocar res, tens corts de sis mesos”, adverteix Álvarez. I afegeix: “Si deixes que la infraestructura funcioni fins que falla, els problemes vénen de cop i tens el servei tallat durant ves a saber quant temps”.

Models de finançament pendents

Més enllà de la inversió directa, la falta de recursos estructurats afecta la sostenibilitat de les xarxes de transport. La Comissió Europea ha recomanat implementar mecanismes com l'eurovinyeta per a autopistes, destinada a finançar el manteniment de la xarxa viària. No obstant això, Álvarez lamenta que “tampoc es fa”, deixant a carreteres i autopistes sense un model de finançament estable que permeti reparacions periòdiques i preventives.

L'investigador adverteix que l'absència de mecanismes alternatius de finançament no sols retarda la renovació d'infraestructures, sinó que també limita la capacitat de resposta davant incidències, provocant corts prolongades i afectant la seguretat dels usuaris.

Gestió i eficiència: l'altra cara del problema

Els experts coincideixen que la inversió no basta si no va acompanyada d'una gestió eficaç. Amat sosté que “si posem molts diners i hi ha una mala gestió, tampoc arreglem res”. La planificació, la coordinació entre organismes i la supervisió dels projectes són factors decisius per a garantir que els recursos produeixin un impacte real.

El dèficit d'inversió i de gestió afecta a més el benestar social i a la competitivitat econòmica de Catalunya. Algunes empreses han optat per no invertir a la regió a causa de la falta de connexions logístiques eficients, com el corredor mediterrani, la qual cosa evidencia que la qualitat de les infraestructures influeix directament en les decisions econòmiques de llarg termini.

La norma versus la realitat

L'Estatut d’Autonomia estableix que la inversió estatal en infraestructures a Catalunya ha de ser proporcional al pes de la regió en el PIB espanyol, que voreja el 19%. En la pràctica, l'assignació pressupostària es manté entre el 6% i el 8%. Amat denuncia que “aquesta clàusula no s'ha complert mai”, reflectint la distància entre el que la legislació preveu i la realitat pressupostària.

La bretxa no sols representa un incompliment normatiu, sinó també un obstacle per a garantir un sistema de transport modern, segur i eficient que respongui a les necessitats de la població i del teixit productiu de Catalunya.

Impacte social i econòmic

La falta d'inversió i manteniment afecta directament la mobilitat diària. Els retards freqüents en Rodalies i els problemes en carreteres generen pèrdues de temps i productivitat, afecten la qualitat de vida dels ciutadans i generen costos addicionals a empreses i famílies.

L'anàlisi dels especialistes indica que, sense un canvi estructural en el finançament i la gestió, els problemes es mantindran i fins i tot podrien agreujar amb el temps, augmentant els riscos de fallades greus i afectant la seguretat i la competitivitat de la regió.

Reptes i propostes

Els experts apunten a diverses solucions: reforçar la inversió estatal fins a acostar-la al pes de Catalunya en el PIB, garantir l'execució efectiva dels projectes, implementar models de finançament com l'eurovinyeta i millorar la gestió i planificació dels recursos.

Amat conclou que la combinació d'inversió adequada i gestió eficient és essencial per a revertir la deterioració: “Si no fem totes dues coses, els problemes es repetiran i els costos augmentaran contínuament”.

Álvarez afegeix que l'actuació contínua i preventiva és clau: “No podem esperar que les infraestructures fallin per a reaccionar; la solució implica actuar abans que els problemes siguin irreversibles”.

El desafiament de Catalunya és clar: modernitzar i mantenir les seves infraestructures de transport requereix un enfocament integral que combini recursos, planificació i visió a llarg termini, amb un impacte directe sobre la qualitat de vida de milions de persones i sobre la competitivitat econòmica de tota la regió.